Mazoni despulla l’ofici de fer cançons a l’Arts Santa Mònica

BarcelonaA Jaume Pla, més conegut com a Mazoni, li agraden els reptes. Si més no, no s’espanta davant alguns desafiaments. Fa cinc anys va decidir que faria 31 concerts en 31 dies i se’n va sortir, alhora que evidenciava la precarietat de l’ofici de músic a Catalunya. Com ha recordat el mateix Mazoni aquests dies, va ser una experiència “molt desmitificadora pel que fa a la percepció que la gent pot tenir sobre el fet de ser músic i fer una gira”. Després va anar deixant el folk elèctric per endinsar-se en el territori electrònic del disc Sacrifiqueu la princesa (2014). I, cul inquiet de mena, ara Mazoni ha acceptat el repte de fer una residència artística a l’Arts Santa Mònica que va acabar ahir.

Cada dia durant un mes ha fet via cap al final de la Rambla per treballar en la composició de cançons noves, que ahir al vespre va presentar en públic al claustre de l’Arts Santa Mònica. És a dir, ha treballat sota la pressió, acceptada per ell mateix, de tenir una data de lliurament i un espai concret, el Media Quiosc, a la vista de tothom. I encara hi va posar un obstacle més: compondre i tocar cada cançó amb un instrument diferent. A favor, a part del seu talent, hi ha tingut l’entorn immediat: l’exposició de màquines de so de CaboSanRoque i la mostra Pop cèntric, que d’alguna manera han influït en la seva feina. Però també l’entorn virtual, perquè gràcies a alguns suggeriments rebuts al seu mur de Facebook ha pogut tirar endavant alguna peça.

Davant d’una audiència que omplia el claustre, Mazoni va explicar el què i el com de cada tema, gestionant la inseguretat, el pudor i la il·lusió de mostrar material acabat de néixer. “No sé si els fruits són bons o dolents perquè no tinc prou perspectiva, però tenim fruits”, va dir. I, mentre anava despullant l’ofici de fer cançons, va admetre que en el seu cas “a vegades les ganes, la motivació o la fe tenen més pes que les idees”. O, dit d’una altra manera, que cal que la inspiració t’agafi treballant i sobretot amb ganes. El resultat d’aquesta estada creativa són set cançons molt diferents entre elles, segurament perquè cadascuna neix d’un instrument diferent. Per exemple, el piano converteix Quant temps fa que no plores en una balada sentida sobre la pèrdua; l’ukelele fa lleugera Vol 714 a Sydney, i el baix elèctric esgarrapa els versos de Desig imbècil.

Com a testimoni d’aquesta residència quedarà l’enregistrament del concert, que formarà part d’un llibre-disc editat per Bankrobber i Labreu de només 310 còpies que també inclourà un dietari amb les reflexions de Mazoni sobre tot el que ha passat aquest mes al Santa Mònica i una llarga entrevista, molt reveladora, que va mantenir amb el periodista Nando Cruz durant la gira dels 31 dies del 2010.