Mazoni: “Quan el rock és cru, el missatge és més punyent”

BarcelonaLa ràbia que amarava l’austeritat sonora del disc Carn, os i tot inclòs (2017) pren una nova dimensió a Desig imbècil (BankRobber, 2019), el nou treball de Mazoni. Ara Jaume Pla (la Bisbal, 1977) ha triat canalitzar la mala llet amb un format de trio de rock, un concentrat d’energia elèctrica preparat per a directes com el d’aquest divendres a la Sala Apolo de Barcelona a les 21 h.

Has canviat de guitarra, oi?

Sí, ara porto una Gibson Explorer. Soc esquerrà i, com que hi ha molt pocs models que siguin per a esquerrans, sempre són guitarres molt estàndards. Hi ha la Fender Stratocaster en negre i poca cosa més. Quan vaig veure que la Gibson Explorer la feien per esquerrans, vaig dir: "Ostres, per fi puc comprar-me una guitarra de qualitat i amb personalitat que sigui per a esquerrans!". A més, volia comprar-me una guitarra per motivar-me a fer cançons que estiguessin a l'alçada de l’instrument.

I per això comences el disc a cop de guitarra, no?

Sí. I em sento molt còmode tocant-la.

En el disc anterior, Carn, os i tot inclòs, recuperaves la sensació de fer cançons tot sol a l’habitació. ¿A Desig imbècil busques l’energia de tocar al local d’assaig?

Sí, totalment. Carn, os i tot inclòs el veig com una mena de refundació de Mazoni, com una nova etapa més basada en l’austeritat de guitarra i prou, i ara tot és més de grup al local, també perquè som tres tocant. Però ho defensem tal com raja, sense fer dobles melodies ni overdubs.

Tot i ser un disc amb certa austeritat instrumental, no t’estàs d’incorporar el violí de Lisa Bause a M’han sortit dues ales

Sí, la Lisa també va dir-ho: "Sona com el Desire del Dylan". De fet, tots dos teníem al cap el violí de Scarlet Rivera.

Aquesta vegada, estaves més content o menys preocupat que quan feies el disc anterior?

Ah, doncs m’havien dit el contrari. Pau Vallvé em va preguntar que si estava bé. A tu per què t’ha semblat que estava menys preocupat?

Sembla que assumeixis que no hi ha res a fer, però que almenys podem cridar i passar-nos-ho bé.

En aquest sentit sí, és més desacomplexat. Sanjosex va dir que una de les coses que més li agradava del disc era veure’m sense manies, desacomplexat, com acceptant les coses d’una manera adulta.

Això té a veure amb el to més elèctric del disc?

Volia reivindicar també aquest punt del rock que està una mica passat de moda actualment. Cada cop veus menys guitarres i menys guitarres distorsionades, i jo trobo que el rock té una energia i una mala llet que també està guai conservar i reivindicar. A més, hi ha missatges combatius que segons com els dius es difuminen molt. Sí que pots ser reivindicatiu amb música més festiva, però crec que quan el rock és cru el missatge és més punyent, va lligat amb la música d’una manera més punyent.

Bruce Springsteen, a les seves memòries, explica que quan va publicar Wrecking ball

Bé, potser el rock no té el mateix protagonisme, i és evident que ha perdut incidència a nivell de públic, però jo crec que segueix sent una combinació potent.

Crec que Springsteen es referia sobretot a la incidència política.

Tot va lligat a la repercussió que tingui. Si ara una cançó de C. Tangana arriba a molta gent, també és més fàcil que tingui alguna transcendència política. I si el rock està una mica passat de moda, és normal que no en tingui. Però si deixem a part la repercussió i ens centrem en el color del missatge, jo crec que el rock s’adiu bastant al missatge.

“Se’n pot anar tothom a prendre pel cul / ara tot me la pela”, cantes a la primera cançó, Brúixola erràtica. És una manera de marcar el to emocional del disc?

Crec que vaig triar aquesta cançó com la primera perquè era un bon resum del disc.

Bob Dylan i els Beatles són referències constants en la teva música. I ara també fas un homenatge als Who, a la cançó Fil invisible.

És un homenatge conscient. Soc molt fan dels anys 60, però als Who encara no hi havia entrat mai. Melòdicament no els trobava tant potents com els Beatles, i tampoc tan canyeros com els Stones. Eren com un híbrid, perquè tenen aquesta cosa operística però també cançons superpotents. Vaig llegir-ne una biografia, vaig entrar una mica en el rotllo i ara els aprecio bastant.

Tot i l’hegemonia del rock, Desig imbècil

De fet, tenia la intenció de fer un disc monolític. El que passa és que sempre em surten altres coses. És inevitable que aparegui la part més pop, com passa a Prat de vellut i M’han sortit dues ales, que són cançons que crec que seran molt importants tot i no representar la sonoritat majoritària.

El prat de vellut què és?

És un prat que vaig veure a França un dia i que em va fer pensar en un lloc on han passat moltes coses i generacions i on ara ets tu vivint la teva història. Parla de la transcendència del temps. És una mica còsmic tot plegat.

Parlant de coses còsmiques, El crim de les germanes Amanita

Sí. Volia desenvolupar una història sobre tres germanes que tenen els caràcters de tres bolets. Entre elles hi ha una interacció i una història que es resol, però això no tenia cabuda en una melodia convulsa i erràtica. Llavors vaig fer el procés invers: primer vaig escriure la història com si fos una mena de conte i després hi vaig fer la música, que bàsicament és un coixí musical sobre un conte.

La cançó Vint-i-suite

De fet, va sortir com una broma. Feia gràcia això de "per sobre el 2 i el 6", sobre dos i sis...

Quan tenies 27 anys t'imaginaves que seguiries fent música?

Justament als 27 vaig deixar-ho perquè portava molts anys al món de la música i estava fart de no guanyar-me la vida. Estava molt cremat i vaig plegar un any i mig o dos. En aquell impàs volia estudiar física. També vaig viatjar per Europa per canviar una mica d'aires. En aquell moment vaig tornar a tocar al carrer per divertiment i vaig veure que la música m'agradava molt, però que calia abordar-la des d'un punt de vista no tant professional. Fins llavors estava molt obsessionat en guanyar-me la vida. I justament quan menys em preocupava això, va ser quan més vaig començar a guanyar-me la vida. El que sí que recordo d'aquesta època, i relaciono amb els del Club dels 27, és que sí que trobo que és una època difícil, la dels 27, 28, 29 anys. Et veus molt vell per a segons quines coses i jove per a d'altres. Estàs molt cansat de l'adolescència i tot plegat i et veus com vell, però tampoc albires la maduresa. Hi ha com una mena de cruïlla allà on no trobes la següent porta. Tenia la sensació que potser molts d'ells, si haguessin trobat aquesta porta, potser haurien continuat. Tanmateix, molts són mort per accident, no suïcidis. Vull dir, en Jimi Hendrix va morir en una festa, que seria una festa complicada, però...