Mayoral porta a Arco un diàleg inèdit entre Joan Ponç i Calder

MadridLa primera participació de la Galeria Mayoral a Arco ha sigut arribar i moldre: l’obra més cara d’aquesta edició no és Constructiu amb quatre figures, de Joaquim Torres-García, sinó -descartant que n’aparegui una altra- La base vermella, un mòbil d’Alexander Calder, a la venda per 2,5 milions d’euros. El que tenen de discrets aquests galeristes és proporcional a la potència de la seva proposta: el mòbil és entre els blocs d’obres del mateix Calder i de Joan Ponç. “No es van conèixer personalment, però tenen un nexe d’unió que és Joan Miró”, explica la comissària de l’estand, la historiadora i crítica Pilar Parcerisas. “Calder és més extravertit, Ponç llança la seva cosmogonia des del seu interior, és més nocturn i metafísic”, explica la comissària. També recorda que l’obra de Ponç va fer un gir quan va conèixer Miró, que era un gran amic de Calder, i crida l’atenció que, quan Ponç va fer la desena d’obres exposades, només tenia 20 anys. Per cert, Parcerisas és la comissària de l’antològica de Ponç que la Pedrera inaugurarà a l’octubre.

Les galeries catalanes més destacades a Arco prefereixen aprofundir més en els seus artistes que presentar novetats. Algunes de les peces més destacades de l’estand de Marc Domènech, que sobretot treballa amb artistes de les avantguardes, també són escultures: exposa dues peces cubistes de Jacques Lipchitz (290.000 i 320.000 euros). “Enguany hi ha un canvi considerable respecte a les dues últimes edicions -diu Domènech-. El panorama no s’ha acabat d’enlairar del tot però ens hem recuperat de la por psicològica de la crisi, i hi ha més facilitat a l’hora de prendre decisions”.

Rocío Santa Cruz també dedica el seu estand a dos artistes i té entre mans una de les històries més apassionants de les tretze galeries catalanes que participen a Arco. A més de recuperar les magnífiques sèries fotogràfiques conceptuals i els collages de Ferran García Sevilla dels anys 60 i 70, exposa una sèrie d’obres de Marcel Giró, un fotògraf nascut a Badalona que es va exiliar al Brasil després de la Guerra Civil i que potenciava el caràcter abstracte que podien tenir detalls extrets de la natura. “Vaig veure la seva obra per primera vegada al Brasil, i quan el seu nebot em va venir a veure a Paris Photo, no m’ho podia creure”, diu la galerista, que farà una exposició de Giró al seu espai barceloní a finals de març. Com a curiositat, el paspartú d’algunes fotos està retallat per la part posterior perquè es puguin veure els segells de tots els llocs on s’han exposat.

En una de les fotografies de Ferran García Sevilla s’hi pot veure com el mar esborra el número de DNI que l’artista havia escrit a la sorra. Aquest retrat enllaça amb una peça de Jaume Pitarch d’Àngels Barcelona. El primer fa servir l’aigua com un element de revolta contra la legalitat imposada, mentre que Pitarch aborda l’acte de rentar-se les mans des del punt de vista de com es poden esvair les conviccions. La seva obra consisteix en una sèrie de vuit fotografies de la seva mà en què es pot veure com va desapareixent, al llarg d’un dia, el número de telèfon d’un venedor de ferralla a qui havia dit que tornaria a trucar. “Per a nosaltres no té sentit fer noves produccions per a la fira; venim amb les que fem al llarg de l’any amb els nostres artistes”, explica Quico Peinado. A més, aquesta galeria presenta un dels escassos vídeos d’enguany: la primera videoinstal·lació doble de Harun Farocki.

Els reis i el president de l’Argentina van inaugurar ahir oficialment la fira, però sovint els artistes es despullen de tot el que és superflu. El negre protagonitza una de les peces més destacades de la Galeria Carles Taché, una pintura orgànica monumental de Bosco Sodi. I també la instal·lació del portuguès Julião Sarmento, un altre nom recurrent a la Galeria Joan Prats, que inclou diverses imatges sobre el món domèstic i de la dona que creen una narració.