Matt Damon no vol ser el típic heroi nord-americà a 'Cuestión de sangre'

Sobre el paper, Cuestión de sangre (Stillwater) sembla una altra pel·lícula de Hollywood sobre l'heroïcitat quotidiana d'un pare capaç de qualsevol cosa per salvar la seva filla empresonada a l'estranger. El nou film de Tom McCarthy, el responsable de la guanyadora de l'Oscar Spotlight, s'inspira en el cas d'Amanda Knox, l'estudiant a qui van acusar injustament d'haver matat la companya de pis durant una estada acadèmica a Itàlia. El Bill, el personatge que encarna Damon, és un treballador de la indústria del petroli d'Oklahoma que viatja a França per ajudar la seva filla Allison (Abigail Breslin), tancada a la garjola per haver assassinat la seva xicota francesa, cosa que ella nega. Un cop a Marsella, el Bill rep l'ajuda inesperada d'una actriu, la Virginie (Camille Cottin), que li mitiga el xoc cultural i li dona un cop de mà en la investigació.

Cuestión de sangre arrenca amb un d'aquells retrats naturalistes de l'Amèrica treballadora que semblen escapats d'una cançó de Bruce Springsteen per, un cop traslladats a Marsella, desplegar una de les més insòlites relacions d'aproximació entre la cultura nord-americana i la francesa que mai hàgim vist en pantalla. El Bill i la Virginie encarnen els estereotips nacionals dels seus respectius països d'una manera que, a priori, els faria incompatibles. El director i els seus coguionistes Marcus Hinchey, Thomas Bidegain i Noé Debré duen a terme una admirable tasca de desenvolupament dels dos personatges i el seu vincle que fa no només creïble sinó desitjable l'afecte entre el Bill, el nord-americà votant de Trump, i la Virginie, la francesa intel·lectual i progressista. Tot plegat sense caure en cap tòpic de la comèdia o el drama romàntics. En el terç final, molt més fosc, Cuestión de sangre també subverteix les expectatives davant la conclusió d'un thriller dramàtic d'aquest tipus, tant pel que fa a com se soluciona tota la trama com en el pòsit final que deixa en l'audiència. Prou sorprenent i arriscada, doncs, la proposta d'un dels pocs títols de Hollywood que ha aterrat a aquesta edició de Canes.

On queda la memòria d'Anne Frank?

A Amsterdam, Anne Frank sembla ser arreu. Hi ha l'Escola Anne Frank, el Teatre Anne Frank, el pont Anne Frank, l'Hospital Anne Frank... i la Casa d'Anne Frank, esclar. Però on trobem el seu llegat exactament? Això planteja Ari Folman al seu nou llargmetratge, Where is Anne Frank, així, sense interrogant, també presentat fora de concurs. El director de Vals amb Bashir actualitza un dels llibres més llegits de la història de la mà de la Kitty, l'amiga imaginària de l'Anne, que emprèn aquesta recerca de la memòria de la nena jueva en un Amsterdam contemporani en què els turistes omplen les habitacions on es van amagar els Frank mentre els refugiats han de fugir de la policia. Where is Anne Frank entrelliga la narració més convencional de la història de l'Anne tal com ella mateixa la va explicar al seu diari amb les aventures de la Kitty per salvaguardar i divulgar la seva història en el present. Els dos anteriors films d'animació de Folman, l'assagística Vals amb Bashir i la fascinant però un punt hermètica The Congress, estaven destinats a un públic adult. Where is Anne Frank, en canvi, s'ha rodat amb una clara intenció pedagògica que no amaga un inequívoc posicionament respecte al paper de la memòria de la Shoah. Fill de supervivents d'Auschwitz, el director israelià es distancia de la museïtzació que embalsama del record de l'Holocaust per connectar els perseguits pels nazis d'aleshores amb els refugiats actuals. I fa notar el seu geni com a animador en les brutals escenes en què l'Anne imagina l'horror a partir de tots els seus mites culturals adolescents, de les estrelles de Hollywood als déus clàssics.