Maties Palau Ferré: l'art salvat del foc
Una vintena d'exposicions recorden el pintor que cremava els seus quadres coincidint amb el centenari aquest mes del seu naixement
El pintor i escultor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) és recordat sovint per uns fets que no fan justícia a la seva obra, però que al mateix temps revelen el seu grau de compromís: a principis de la dècada dels 70, quan ja era un artista de prestigi, va comprar a un empresari dos xalets a Reus i un terreny que havia de funcionar com a jardí. No va llegir bé la lletra petita del contracte, i no va veure que havia de pagar el deute amb obres d’art. Segons els documents, el metre quadrat de tela estava valorat en 10.200 pessetes. Palau Ferré va enviar a l'empresari desenes d'obres, però quan va deixar de fer-ho, cansat, el promotor el va demandar, i l'artista va perdre: el Tribunal Suprem el va condemnar a pintar 42,42 metres quadrats de tela per acabar de pagar un deute. Palau Ferré va quedar anímicament destrossat i, malgrat que l’empresari, Miquel Peirats Fenollosa, va donar els quadres a entitats socials i benèfiques, Palau Ferré va començar cremar els quadres, fins que el 1984 la seixantena de convidats d’un dinar a les Aules d’Art Iberoamericanes de Madrid li van demanar que deixés de fer-ho, i van aconseguir-ho.
Maties Palau Ferrer va ser un artista que es va mantenir fidel a la figuració quan l’informalisme i l’abstracció van estendre el seu domini. Quan va estar involucrat en aquesta batalla legal, ja havia triomfat a París, on se’l considerava un deixeble de Picasso, i als Estats Units, on va exposar el seu homenatge al Guernica i d’on va rebre la proposta d’exposar les cendres dels seus quadres. Sí que va accedir a acabar amb la crema d’obres, però no va tornar als cercles artístics ni a vendre les seves obres a inversors. Després de la seva mort, la seva obra havia caigut en l’oblit, malgrat la càrrega humanista que tenen, però ara torna a estar d’actualitat amb motiu de l’Any Palau Ferré, impulsat per la Generalitat amb unes vint exposicions i un reguitzell d’activitats per commemorar el centenari del seu naixement, el 24 d’agost del 1921. “Quan reivindiquem Palau Ferré reivindiquem l’art però sobretot els valors i el seu compromís amb els drets humans i la col·laboració que va fer amb ONGs com Amnistia Internacional i Mans Unides”, diu l'historiador Francesc Marco Palau, besnebot de l’artista i comissari de l’Any Palau Ferré.
Entre les exposicions de l’Any Palau Ferré segueixen obertes l’exposició del Museu d’Art de Girona, titulada Palau Ferré d’un sol traç, a partir d’un dibuix de l’artista que hi ha a la col·lecció del museu, i la del Museu d’Història de Cambrils, sobre l’amistat que va tenir amb el poeta Jaume Ferran. Està previst que en les pròximes setmanes es faci públic el balanç de les activitats que s’han fet fins ara i que s’anunciïn les noves mostres, entre les quals n’hi haurà al Museu de la Vida Rural, sobre els seus vincles amb el món rural, i una a Santa Coloma de Farners sobre la seva obra escultòrica, que Palau Ferré veia com una “prolongació” de les seves pintures. També es podrà visitar a les biblioteques públiques una exposició itinerant de petit format. En paral·lel a l'Any Palau, Francesc Marco Palau i la seva germana Rosa de les Neus estan catalogant l'obra del seu besoncle i han localitzat un miler d'olis.
Francesc Marco Palau, que també és l’autor del llibre El pintor que cremava els seus quadres (Editorial Base), reivindica la “singularitat” del seu besoncle, perquè en lloc d’instal·lar-se a Barcelona es va quedar al seu Montblanc natal quan va tornar de París, en un taller a la vora de la carretera que va de l’Espluga de Francolí al monestir de Poblet que va ser tota una atracció. “Eren els periodistes i els col·leccionistes i els admiradors del seu art els que havien d’anar fins a Montblanc per conèixer les novetats. Les cròniques de la premsa de l’època reflecteixen molt bé el periple que feien i com descobreixen la Conca de Barberà a través del pintor”. Per a l'artista, era un lloc excepcional: “He viatjat molt, he conegut els paratges de més prestigi colorístic i vegetal d’Europa, però és aquí, a la nostra conca, on trobo els color més purs, els ors més rics i matisats i els coures i vermells més definits i precisos”.
Per a Palau Ferré, l’art estava impregnat de filosofia. “La missió de l’artista no consisteix en explicar una història”, advertia: “Consisteix en explicar als altres com és l’univers a través de l’home [...] L’artista serà bo si sap complir la seva missió. I jo crec que actualment la seva missió és la de crear una generalització filosòfica”. I no creia en les modes: “No crec que cap pintura de moda passi de moda”, va dir l’artista en una entrevista apareguda a la revista Destino al començament de la seva trajectòria a mitjans dels anys 50. “Si dividim els milions d’anys que compta el món entre els tres-cents anys que té una pintura considerada passada de moda –explicava–, trobem una quantitat equivalent a tres o quatre minuts de la vida d’un home de 70 anys”.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir El pintor que cremava els seus quadresa través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.