Mathias Énard: "Quan vaig descobrir el català, Barcelona se'm va fer una ciutat més interessant"

BarcelonaQuan es va instal·lar a Barcelona el 2001, Mathias Énard encara no havia publicat cap novel·la. Ha estat amb un peu a la capital catalana i l'altre a França –o en països de l'Orient Mitjà– que l'autor nascut a Niort el 1972 ha escrit llibres com Carrer Robadors (Empúries, 2013) i Brúixola (Empúries, 2016), que el va fer mereixedor del premi Goncourt, un dels més prestigiosos de les lletres franceses. L'escriptor, que viu a Sant Antoni però passa mitja setmana a França –on col·labora a Radio France– enllesteix aquests dies la seva nova novel·la, que ha d'aparèixer aquesta tardor.

Vas arribar a Barcelona fa més de dues dècades.

— Hi visc des del 2001, però la meva primera estada a la ciutat va ser el 1999. Era el moment en què la meva parella, que és de Barcelona, va començar la tesi i havia de fer els cursos de doctorat. Ens va llogar el pis una senyora que vivia a Camprodon. Ens el deixava per un preu econòmic perquè de tant en tant venia i volia conservar una habitació per a ella. Era un lloc molt especial, ple de llibres dels anys 50, d'autors completament oblidats, i amb una gran col·lecció de copes de licor.

On era, això?

— A l'Eixample, al carrer Rocafort amb Aragó.

A què et dedicaves, llavors?

— Aquells mesos vaig fer de professor a l'Institut Francès de Barcelona. Llavors me'n vaig tornar al Líban.

Al Líban?

— Sí. Quan vam arribar a Barcelona veníem d'allà. Hi vaig passar un any més abans d'instal·lar-me aquí, en un pis del Poble-sec. Vaig continuar treballant a l'Institut Francès fins al 2004, llavors vaig fer de professor d'àrab a la Universitat Autònoma i vaig fer classes de persa a la Universitat de Barcelona.

Què et vas trobar, aquí?

— Reconec que sabia poques coses de Barcelona abans de venir-hi. Quan vaig descobrir el català, se'm va fer una ciutat més interessant. Sempre he valorat molt el bilingüisme barceloní. És una doble capital editorial: la de la literatura catalana, però també la de l'espanyola i llatinoamericana. De seguida vaig entrar en contacte amb el món cultural, perquè durant uns anys vaig treballar a Lateral, i això em va permetre conèixer molts col·legues que de seguida es van fer amics, com Eloy Fernández Porta, Juan Trejo, Llucia Ramis, Gabriela Wiener i Robert Juan Cantavella.

Recordes les primeres lectures d'autors catalans?

— Un dels primers contactes va ser amb la poesia de Manuel Forcano, potser per la seva proximitat amb l'Orient. Va ser una de les primeres guies que vaig tenir per conèixer la literatura catalana. Hi ha poetes que m'agraden molt. J.V. Foix, per exemple, m'apassiona: fins i tot en tinc algunes traduccions al francès per casa.

No s'han publicat mai?

— No, no, són inèdites. És un autor amb un lèxic immens, infinit, i els seus poemes sonen amb una música impressionant, que em costaria molt comparar amb la de cap altre autor que conec.

Són pocs els catalans que saben que extraordinari que és Foix.

— Em temo que sí.

Hi ha algun prosista que t'enlluernés?

— Quim Monzó. És un dels grans contistes universals. La seva obra encara és molt important per a mi.

Has ambientat novel·les a l'antic Imperi Otomà (Parla'ls de reis, de batalles i d'elefants), a Algèria i Itàlia (Zona)... i també a Barcelona.

— Carrer Robadors va néixer i es va escriure al Raval. Vaig tenir un despatx al número 8 del carrer del títol de la novel·la. Tant les històries del Marroc com les barcelonines que s'hi expliquen són verídiques, però les construeixo en forma de ficció narrativa.

La novel·la, publicada el 2012 i adaptada al teatre per Julio Manrique –va inaugurar el festival Grec 2021–, relligava les Primaveres Àrabs amb el moviment del 15-M, que va acampar durant setmanes a la plaça Catalunya i en altres espais de diversos països.

— És l'última vegada que vam imaginar un possible canvi radical en la societat. En aquells moments no semblava només un somni, sinó que es creia que es podia fer realment. Van ser uns mesos molt bonics, en tinc un gran record.

Una dècada més tard, l'estat d'ànim general és un altre?

— Diria que sí. No sé si està relacionat amb el fet que llavors era més jove i tenia més esperances. La pandèmia hi ha jugat un paper important, en aquest desànim, però aquí s'hi afegeix el desgast polític del Procés.

La teva última novel·la es va publicar el 2020: era potser el pitjor any per donar a conèixer cap llibre, oi?

— El banquet anual de la Confraria dels Enterramorts havia d'aparèixer uns dies abans del primer confinament, però es va ajornar fins a l'octubre, amb tan mala sort que en aquells moments estava a punt de començar un nou confinament a França. Va ser la primera vegada que gairebé no vaig passejar el llibre, ni per França ni per enlloc...

Et vas confinar a França o a Barcelona?

— El confinament em va enxampar impartint classes a Berna. Vaig anar cap a França immediatament i al cap d'una setmana vaig creuar el país per entrar a Catalunya. Per l'autopista només hi circulaven camions. Fins i tot les àrees de servei estaven tancades. L'ambient era postapocalíptic. Quan vaig arribar a la Jonquera hi havia militars amb màscares negres. Vaig pensar que un virus no s'atura amb metralletes. Em van fer pagar una multa de més de mil euros per poder tornar a casa.