"La matança d'Utoya no ha entrat mai en el debat polític i això ha sigut un error"

Barcelona"L'home del camí estava exultant. Avui morireu tots, marxistes! Va tornar a alçar l'arma". L'inici d'Utoya. Un dels nostres (Edicions 62 / Península) d'Asne Seierstad és despietat. Són tres pàgines en què es descriu com van anar caient 69 joves del Partit Laborista, alguns de tan sols 14 anys, a l'illa noruega d'Utoya el 22 de juliol del 2011. En total, Anders Breivik va matar fredament 77 persones (vuit van morir al centre d'Oslo, quan va fer explotar una bomba davant el primer ministre noruec). Aquell estiu, la societat noruega va entrar en xoc, perquè Breivik va créixer en un barri ric i modèlic, amb magnífics parcs infantils, i va fer el mateix recorregut educatiu que molts altres noruecs. Un dia, però, va agafar les armes, es va disfressar de policia i va disparar i disparar.

Seierstad, que respon a aquesta entrevista des de Kabul, on està resseguint la història de tres persones per a un nou llibre sobre l'Afganistan –el primer va ser El llibreter de Kabul– ha parlat amb amics i familiars del terrorista, amb la seva mare..., i ha consultat els diaris i informes psiquiàtrics i policials per entendre què va succeir. "No es penedeix de res –diu–. Continua amb les mateixes idees, escrivint cartes demencials. Ha creat un nou partit d'extrema dreta i ara està obsessionat amb la mitologia nòrdica. L'aïllament no ha fet que millorés gens ni mica", diu. A Seierstad li hauria agradat entrevistar Breivik, però la resposta sempre va ser negativa. Tampoc ha pogut parlar mai amb el seu pare.

Al llibre, les víctimes no són tan sols noms i cognoms. Seierstad ha indagat a fons en el curt recorregut vital d'algunes d'elles i encara ara s'emociona quan parla d'alguns dels joves idealistes que van morir aquell estiu, ara fa onze anys. "El llibre també tracta de cercar una manera de pertànyer a un lloc i no trobar-la. L'autor dels crims en última instància va decidir renunciar a la comunitat i atacar-la de la manera més brutal possible", diu l'autora. La qüestió és per què ho va fer i com va poder matar a sang freda tots aquests joves.

Seierstad treballa com a periodista des del 1993, però sempre ho ha fet fora de Noruega. La seva carrera va començar quan tenia 23 anys com a corresponsal a Moscou i, de fet, la matança d'Utoya la va enxampar cobrint la Primavera Àrab. "Aquell 22 de juliol estava de vacances a Noruega i Newsweek em va dir que escrivís alguna cosa, i després vaig tornar per cobrir el judici –explica–. Quan vaig veure entrar Breivik, em va colpir la seva fredor. Em vaig quedar petrificada i vaig adonar-me que ja no ho podia deixar. Havia d'entendre com havia pogut succeir això al meu país, a Noruega".

Breivik podia ser qualsevol veí; va tenir les mateixes oportunitats que molts altres noruecs. "En el seu cas és com si s'haguessin ajuntat tots els factors per crear la tempesta perfecta. Potser sense algun d'aquests factors la matança no s'hagués produït", reflexiona la periodista. Entre aquests factors, destaca que el jove terrorista no va tenir ni prou atenció ni prou afecte quan era infant; el seu afany frustrat per ser el centre d'atenció i l'absència del pare, que no en va voler saber mai més res quan Breivik va fer 15 anys, l'edat que tenien moltes de les víctimes.

Del joc a la política al web fosc

"Hi ha els fracassos. Al judici es va provar que era un narcisista; per tant, quan fracassa és encara més terrible per a ell. Potser si hagués tingut èxit amb els negocis no s'hauria convertit en terrorista i tan sols hagués sigut un empresari amb idees d'extrema dreta", opina Seierstad. Un altre factor va ser internet. Breivik va anar a viure amb la seva mare quan tenia 27 anys, va perdre el seu pis, el contacte amb els amics, la feina i fins i tot la carrera política que havia començat amb el Partit Progressista. "Durant cinc anys es va tancar a la seva habitació i es passava hores davant la pantalla. La seva mare li deixava el menjar a la porta i després li recollia el plat. Quan ella va veure les armes tampoc en va fer gaire cas", explica la periodista. Breivik es passava 16 hores o més al dia jugant i va entrar en contacte amb webs nazis i de supremacistes blancs. "Va passar del joc a la política al web fosc, i allà ningú et qüestiona, estàs sol. Probablement va perdre encara més el sentit de la realitat".

Narcisista però plenament conscient

Seierstad descriu Breivik com un terrorista polític narcisista però mentalment capaç: era conscient de què feia: "Es va preparar molt meticulosament mentalment i es va prendre drogues de manera molt conscient per estar atent i despert. Ell realment volia fer el que va fer i no se n'ha penedit mai ni li han fet llàstima totes les víctimes. Crec que el tema dels musulmans és una excusa, va ser més personal, com una revenja; si no ¿per què va atacar un campament de joves i no el mateix govern, que ja s'ha demostrat que no estava gaire ben protegit?", es qüestiona l'autora. "Ell odia el sistema. Va créixer en un país que li va oferir totes les possibilitats perquè se'n sortís i no ho va fer. Està enfadat amb si mateix, amb la seva mare, amb el seu pare, amb una societat que creu que l'ha tractat malament".

La periodista lamenta que poques coses han canviat a Noruega després de la massacre. De fet, en les eleccions següents, el 2017, va guanyar el Partit Progressista, en el qual havia militat Breivik, incidint precisament en els problemes que provocava la immigració. "La matança d'Utoya mai ha entrat en el debat polític i això és un error, perquè va ser un atac polític, a tots nosaltres", diu Seierstad. "Breivik és un de nosaltres i després tens les víctimes, entre elles immigrants que volien ser un de nosaltres. El que vull explicar amb aquest llibre és que s'ha de fer alguna cosa, que hem de reflexionar sobre la nostra societat", afirma l'autora. "Breivik podia haver sigut de qualsevol lloc d'Europa. Crec que hem de millorar la nostra societat, ser més inclusius, perquè la radicalització comença quan algú se sent exclòs", afegeix la periodista, que també ha escrit sobre la radicalització de joves que s'han unit a l'ISIS.

 A Utoya. 22 de juliol, la minisèrie de la televisió pública noruega sobre el pitjor trauma que ha viscut el país en les últimes dècades, es parla d'Anders Breivik, però no se li atorga cap protagonisme. Una opció narrativa que té molt de posicionament polític. Es tracta de desactivar el poder i la visibilitat que Breivik creia que s'atorgava amb el seu acte. De fet, en tota la sèrie, dirigida per Erik Poppe, en lloc de reconstruir els esdeveniments a l'illa es ressegueixen els fets precedents i la ressonància posterior en la societat noruega a través de diferents personatges, tots ells representatius d'institucions clau de l'estat del benestar: la premsa, la policia, la sanitat i l'educació.

El film de Paul Greengrass, que s'inspira en el llibre de Seierstad, recrea els fets, des de l'arribada dels joves, emocionats, a l'illa, fins al final tràgic. Ressegueix tot el que passa posteriorment: els pares pendents de les notícies, com els supervivents intenten refer les seves vides, qui eren les víctimes, la trajectòria vital de l'assassí... La pel·lícula, estrenada el 2018, es pot veure a Filmin.

El director Carl Javér cedeix la paraula a quatre supervivents de l'atemptat. Els proposa que expliquin el que va succeir en un escenari on tan sols hi ha línies blanques, a l'estil de Lars von Trier a Dogville. Amb Jenny, Mohammed, Rakel i Torje hi ha dotze actors, també joves, i un equip de psicòlegs. Una teràpia de grup feta pel·lícula que va obtenir el premi especial del jurat al Festival de Berlín. El film, estrenat el 2018, es pot veure a Filmin.