CRÍTICA DE TEATRE
Cultura29/01/2018

'Olvidémonos de ser turistes', de Josep Maria Miró: massa fosc i fresc per ser al Brasil

Tot i que es tracta d’un text obscur, no crec que ho sigui tant com ens indueix a creure Gabriela Izcovich amb una posada en escena excessivament austera

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

Barcelona‘Olvidémonos de ser turistas’, Sala Beckett, 26 de gener

“Moltes parelles que van agafades de la mà acaben separant-se després de les vacances”, li diu la dona que neteja l’habitació de l’hotel. L’home està desesperat perquè la seva dona, amb qui fa més de trenta anys que es va casar, va sortir a fumar l’altra nit i no ha tornat. Per què? On ha anat?, es pregunta. Crisi matrimonial? Potser sí, o així ens ho vol fer entendre l’autor.

Així comença la nova obra de Josep Maria Miró (El principi d’Arquimedes ), que sota la direcció de l’argentina Gabriela Izcovich es pot veure a la Sala Beckett fins al 25 de febrer. Miró arrenca el text amb una intriga situada en un hotel de les cascades d’Iguaçú. Una incògnita que no es resoldrà fins al final, que esvairà qualsevol expectativa inicial i que si bé clou el drama humà del matrimoni de manera rodona no queda del tot ben justificada. El text funciona com una road movie teatral que dona lloc a trobades del marit amb curiosos, fins i tot excèntrics, personatges, sens dubte els més ben trobats de l’obra. Uns personatges que tenen en comú un cert desarrelament personal o ganes de canviar el seu entorn a la recerca d’un lloc on refugiar-se del món.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que es tracta d’un text obscur, no crec que ho sigui tant com ens indueix a creure Gabriela Izcovich amb una posada en escena excessivament austera, obstinadament fosca i amb problemes d’audició quan el dolor de la pèrdua afecta les paraules del marit. La directora opta per la poètica de la sostracció i obvia la teatralitat d’oposar la lluminositat del món exterior amb la foscor íntima dels personatges, i deixa que aquesta foscor contamini tota la posada en escena d’una innecessària tristor, d’una fredor que contrasta negativament, al nostre entendre, amb els apunts comediògrafics d’humor que hi ha al text i que la directora explora però sense jugar-hi a fons.