¿És massa aviat per fer ficció de l’1-O?

BarcelonaL’1 d’octubre del 2017 va ser una data històrica per a Catalunya. Des d’aleshores han proliferat llibres d’assaig, reportatges periodístics, films documentals i cròniques que repassen el referèndum i els fets des d’una òptica analítica, fent emergir qüestions poc conegudes. Els èxits massius de llibres com Operació urnes (Columna), de Laia Vicens i Xavi Tedó, o Dies que duraran anys (Ara Llibres), de Jordi Borràs, evidencien que el referèndum genera un gran interès entre els lectors. En el camp de la ficció, en canvi, l’1-O és pràcticament inexistent.

El febrer passat, el dramaturg Jordi Casanovas llançava a Twitter idees de projectes teatrals. Una d’aquelles propostes era un drama sobre set dies clau del 2017 i una altra era una comèdia sobre l’octubre del mateix any. “Els dos projectes octubrers tenen el perill de la proximitat, que ja no és immediatisme però encara no té prou perspectiva”, va argumentar-li l’escriptor Màrius Serra. La resposta de Serra obre un debat que, amb l’1-O a punt de complir dos anys, no només no s’ha resolt sinó que continua igual de candent: ¿és massa aviat per fer ficció del referèndum?, ¿cal deixar els fets en quarantena fins que el procés polític s’hagi tancat?, ¿com afectarà el pas del temps els futurs relats ficcionats?

El temps i les emocions

La distància racionalitza els sentiments però els pot rebaixar

“La distància temporal complica la feina de recuperar les emocions que vam sentir”, explica Casanovas, que amb la dramaturga Cristina Clemente prepara un espectacle sobre l’impacte del referèndum. El protagonitzarà una família d’un poble allunyat de Barcelona i està previst que s’estreni el 2020. Immers en el procés d’escriptura, Casanovas ha comprovat que necessitava posar-s’hi com més aviat millor. “Les emocions s’han anat racionalitzant. Vam viure moments de paranoia que, passat el temps, sembla que es rebaixin”, assenyala el dramaturg, que a l’escenari vol plasmar tant aquestes sensacions com “les de la gent que ho veia tot més tranquil”.

Mentre que Casanovas és partidari de reflexionar sobre els fets des de la immediatesa, altres autors necessiten certa distància temporal. L’escriptor i dramaturg Marc Artigau admet que li cal “temps per pair els fets i posar elements de raó en les emocions per poder interrogar la realitat i interactuar-hi”. Artigau va participar el gener del 2018 en el cicle En procés del Teatre Lliure, on es van representar 11 lectures dramatitzades sobre l’1-O. “Vaig escriure des de la ràbia. Primer volia fer un monòleg d’un policia que enyora la família, pensat com un exercici d’empatia, i no me’n vaig sortir”, diu. Al final, va optar per fer un text sobre una reunió de pares en una de les escoles on la policia va entrar el dia del referèndum.

Per als processos creatius d’Artigau, el temps és essencial, tant si escriu sobre qüestions personals com si escriu sobre temes polítics. “Entenc l’art com una eina per arribar a llocs on la realitat m’impedeix arribar -apunta l’escriptor-. L’1-O em situa massa a prop de tot plegat. Encara estan passant coses”. Aquest anhel per deixar reposar la realitat contrasta amb la tendència de l’escena anglosaxona, on la ficció ataca els fets de forma més immediata. Un dels últims exemples és Brexit: The uncivil war de James Graham, una pel·lícula sobre la sortida de la Unió Europea del Regne Unit que va rebre crítiques negatives per fer-ne ficció massa aviat. “A Catalunya no és habitual ficcionar els fets pròxims. La gent no s’acaba de sentir còmoda amb les històries de personatges reals propers”, lamenta Casanovas, que considera que “al teatre no se li ha de demanar rigor i aquí ens entossudim a fer-ho”.

Escriure de l’1-O durant l’1 - O

Els mesos més àlgids del 2017 van ser carn de novel·la

Que la ferida de l’1-O encara estigui oberta no hauria de frenar els creadors. “La ficció, en especial la literària, no té la funció d’analitzar els fets. Neix per altres pulsions. La ferida tancada no impedeix fer una bona obra. Tampoc si està oberta. Però que estigui oberta no permet tenir una perspectiva que només atorga la distància temporal”, diu Màrius Serra.

De fet, l’1-O ha tret el cap a les llibreries amb novel·les com La tardor de la llibertat (Columna), de Víctor J. Jurado, que va sortir el febrer del 2018. Jurado la va escriure durant el referèndum i els mesos posteriors sense que això li suposés un problema. “L’essencial en la ficció és que no es vegi el que tu penses”, subratlla l’escriptor i historiador, que a l’octubre publicarà La veritable història de Marco Polo (Columna). Amb aquest últim treball ha abordat uns fets molt més llunyans i ha comprovat que “la distància temporal permet més llibertat, perquè no tocaràs cap sentiment que estigui massa roent”, afirma Jurado.

L’escriptor Carlos Zanón també va xuclar els fets polítics del 2017, en aquest cas a Problemas de identidad (Planeta), en què rescatava el detectiu Carvalho. A la novel·la, el referèndum configura un escenari políticament convuls que l’escriptor va crear en temps real. “Aleshores la realitat estava molt boja i no es podien fer auguris. No tenia ni idea de què passaria, però volia copsar l’ambient i les diferents sensibilitats del moment”, destaca Zanón.

La trampa de la urgència

La immediatesa del periodisme pot encomanar les presses a la ficció

Per als creadors resulta impensable creure que hi hauria d’haver una moratòria per fer ficció de l’1-O. “El temps ho enterra tot en una capa de cinisme i desengany. Ho relativitzes tot”, assegura Marc Pastor. L’escriptor i mosso d’esquadra va introduir el referèndum en la seva última novel·la, Els àngels em miren (Amsterdam), on a partir dels fets de l’1 d’Octubre imagina una República Catalana ucrònica. “El context polític serveix d’escenari per al llibre, però no n’és el motiu principal. Volia reflectir la ferida”, explica Pastor.

Ara bé, l’equilibri entre escriure amb certa immediatesa i no caure en la trampa de la urgència no és fàcil. “Si vols fer alguna cosa més que narrar cal una certa distància per intentar entendre els personatges. El pitjor és fer un pamflet”, destaca Zanón. Per a Serra, el perill és que la urgència del “periodisme d’esprint” impregni la ficció. “No és gens imprescindible apuntar-se a generar ficció de fets immediats que estan en constant evolució”, considera Serra, que afegeix que “la ficció no ha d’imitar forçosament el ritme del periodisme perquè té una relació diferent amb l’actualitat, com també un altre ritme de cocció”.

El temps bàsic de la ficció

Escriure és una operació lenta que requereix calma i un cert repòs

Al final fer ficció demana temps, i això repercuteix directament en el panorama creatiu actual. “És una operació molt lenta -diu Serra-. Només quan s’aconsegueix establir un ampli nombre de punts de vista diferents sobre els fets es comença a tenir la capacitat de generar noves obres”. En aquest sentit, Artigau -que és autor d’obres de teatre i de novel·les- indica que les arts escèniques són més proclius a respondre aviat. “El teatre actua amb una certa urgència perquè implica una comunió entre els intèrprets. Hi ha lligada la idea que estem tots junts i ens expliquem una història, i això facilita poder parlar del present”, assenyala Artigau.

Els artistes estan convençuts que el públic és procliu a consumir ficció de l’1-O. “Tinc la sensació que la gent té ganes de reflexionar-hi des de la complexitat i des de la calma, no des de la tertúlia i el Twitter”, assegura Casanovas. Que el procés polític és un filó i que a les editorials els interessa és innegable; només cal donar una ullada al gruix considerable de llibres d’assaig i periodisme sobre el judici que apareixeran aquesta tardor. Que la ficció es faci seu el territori de l’1-O és només qüestió de temps.