Mary Ellen Mark, la portaveu dels més desvalguts

BarcelonaLa reportera nord-americana Mary Ellen Mark (1940-2015) va immortalitzar les realitats més crues mirant-les de fit a fit, sense intentar edulcorar-les, i amb una profunda humanitat. Es pot comprovar a l’exposició amb 93 fotografies que li dedica la Fundació Foto Colectania, una mostra imprescindible i que forma un trio formidable amb dues grans exposicions més en cartell a Barcelona, la de Claudia Andújar al KBr de la Fundació Mapfre i la d'Antoni Campañà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. “Mary Ellen Mark va dir en alguna ocasió que volia ser la portaveu dels més febles”, recorda Anne Morin, la comissària de la mostra i directora de l’empresa que la promou, diChromA photography. Entre les fotografies exposades, n’hi ha una que toca més de prop el públic local, perquè Mark va venir a Barcelona i va treballar als poblats gitanos de Ripollet i el Poblenou: va retratar amb un llampant antifaç amb forma de papallona el Daniel, un noi gitano de Ripollet, conegut com el Gallo, i la seva cosina Teresa, una noia epilèptica de qui tenia cura. “El Daniel és un dels 160.000 gitanos menors d’edat que treballen a Espanya”, es pot llegir en una monografia on va aparèixer la imatge. “Cada dia es trasllada a Barcelona –diu també l’escrit–, i allí alterna la mendicitat amb la neteja de parabrises al carrer per contribuir al sosteniment de la família, que en aquest cas és un clan de vint persones”.

És un privilegi poder visitar l’exposició acompanyat d’un altre fotògraf i admirador de sempre de la seva obra, el reporter de l’ARA Francesc Melcion. “Ho feia tot bé i era una gran retratista –explica Melcion–. No feia fotografia de carrer a l’ús, sinó reportatges de proximitat molt elaborats. Mary Ellen Mark no robava les fotografies, sinó que sempre establia una relació amb els personatges que hi apareixen”. Amb prou feines donava instruccions als models i s’esforçava per capturar el moment precís que volia. “A les fotografies de Mary Ellen Mark no hi sobra mai res, tots els detalls parlen. Els gestos, com el de la mà de la Teresa, són el que donen humanitat a la fotografia; sempre va capturar gestos de tendresa”, afegiex Melcion. "Sempre he cregut que és millor que la gent faci el que vulgui i no donar-los orientacions. A vegades fan coses extraordinàries, molt més interessants del que mai hauria pensat", va dir la mateixa artista.

L’exposició de Foto Colectania està centrada en les dones que va retratar Mary Ellen Mark, “les més desateses en la societat que proclamava el somni americà”, com diu Anne Morin, que va seleccionar les fotografies entre una tria prèvia d’unes dues mil imatges que havia fet la mateixa Mark entre els dos milions de les seves fotografies. Entre elles hi hi ha alguns dels seus treballs més icònics, com el reportatge d’una família sense llar de Los Angeles, els Damn, que va fer per a la revista Life. “A vegades a la nit aparcàvem la nostra furgoneta al costat del cotxe on dormien –va escriure Mark–. La Linda i el Dean em van deixar fotografiar cada moment de la seva vida en família, fins i tot els més dolorosos [...] L’últim dia els vaig demanar que aturessin el cotxe prop d’una via de tren i vaig fer aquesta fotografia. Vaig fer diverses fotografies, però quan la Crissy va aixecar el braç espontàniament i va tocar amb delicadesa la cara de la Jesse, aleshores vaig saber que era la fotografia”. Una altra vegada, en aquesta fotografia hi ha unes mans afectuoses. “Sempre controlava molt la llum i l’escena –afirma Melcion–. Aquesta fotografia dels Damn està feta amb una càmera Hasselblad, una càmera mitjana amb què has de mirar l’objectiu per dalt i que admet un rodet de dotze fotografies. Amb aquesta mena de càmera, no devia disparar gaire abans d’aconseguir la foto que volia”. 

La mostra inclou també treballs de dues sèries capitals de l’obra de Mary Ellen Mark: Indian Circus, de quan l’artista va quedar captivada per “la poesia i la bogeria” encara “honesta i pura” dels circs de l’Índia, com va dir ella mateixa; i Twins, un conjunt de retrats de bessons fets en un fira d'Ohio amb una Polaroid de gran format. “Aquestes dues sèries recullen els dos pols oposats en què evoluciona tot l’espectre de l’obra de la Mary Ellen: la monstruositat i l'element grotesc, que són al cor de la seva obra”, explica Morin. “Li agradava anar a llocs on la gent li agradava que la fotografiessin”, diu Melcion, com festes de graduació, balls i festes, com el Luigi’s Italian American Club, on va fotografiar com els gigolos trobaven les parelles de ball. 

Mary Ellen Mark va treballar per a grans publicacions com Rolling Stone, The New Yorker, The New York Times, Vanity Fair i Life. També va formar part de l'agència Magnum durant un breu període, però la va deixar perquè tenia “un caràcter dominant” i no es va sentir còmoda en una agència que exerceix un poder tan fort sobre els seus membres.

Una altra de les fotografies favorites de Francesc Melcion és Marit i muller. Harlan County, Kentucky, Estats Units, 1971, pel detall estremidor que el marit no va apartar l’arma quan la seva dona es va afegir a la fotografia. "És un altre exemple de com a Mary Ellen Mark li agradava que les coses sortissin soles i naturalment", conclou Melcion.

La tasca d'impedir que els llegats de les fotògrafes es perdin

Mary Ellen Mark va morir el 2015 i la comissària Anne Morin no ha volgut esperar més a organitzar una exposició del seu llegat perquè els arxius de les fotògrafes són més fràgils que els dels homes i “se’n van a la deriva abans”. “S’allunyen de la visibilitat i descansen en algun lloc inassolible”, recorda Morin, per raons com que la fotografia encara es considera un invent típicament masculí. Per això també ha fet exposicions dels llegats de la canadenca Margaret Watkins i la nord-americana Ruth Orkin.