Marvel s’arrisca (una mica) amb ‘Eternals’ per renovar el fons d’armari superheroic

Des que Avengers: endgame (2019) va proporcionar un cert desenllaç a més d’una dècada de pel·lícules protagonitzades pels superherois de Marvel Studios, els seus responsables han de desplegar noves línies narratives i presentar nous protagonistes. I ho han de fer, a més, en el context advers de l’impacte de la pandèmia del covid-19 en l’assistència a les sales de cinema. En aquestes circumstàncies, Eternals, que s'estrena aquest divendres, suposa una aposta d’un cert risc que matisa l’habitual conservadorisme artístic de Marvel i Disney.

Els seus creadors presenten nous conflictes i un nodridíssim nombre de protagonistes i antagonistes sense el suport de cap personatge conegut que serveixi d’enllaç amb obres prèvies. Els Eterns, un grup de deu lluitadors que es van establir a la Terra fa mil·lennis per protegir els humans, arriben sense padrins per lluitar contra diverses amenaces. Els encapçalen Ajak (Salma Hayek), Sersi (Gemma Chan) i un Ikaris (Richard Madden) amb aires de Superman.

Una nova normalitat superheroica?

Els caps de Marvel Studios s’havien mostrat molt tímids a l'hora d’incorporar protagonismes diversos en la seva factoria fílmica. El primer títol amb un cap de cartell afroamericà, Black Panther, va ser el divuitè de la sèrie. I les pel·lícules encapçalades per superheroïnes (Capitana Marvel iViuda Negra) es van fer esperar encara més. Sembla que ara a Can Marvel recuperen el temps perdut de manera accelerada, perquè Eternals presenta deu personatges amb faccions i tonalitats de pell provinents d’arreu del món. El sud-corèa Don Lee (Train to Busan) és el forçut i noble Gilgamesh, el pakistanès Kumail Nanjiani (La gran malaltia de l'amor) és el narcisista i benhumorat Kingo, etc.

I de fons desplega una mena de celebració multicultural que abraça referències a l’Índia, a la cultura grecollatina i al que calgui. No hi ha una normalitat d’homes blancs matisada per altres personatges, sinó un gran nosaltres divers, una nova normalitat superheroica. L’aposta de la realitzadora i coguionista Chloé Zhao (Nomadland) també incorpora alguns moments de crítica (la sagnant colonització d’Amèrica) i d’autocrítica (la bomba d’Hiroshima) de la història vista des del pop nord-americà. En el fons, però, Eternals és una ficció autocomplaent que representa la humanitat com una força destructiva i bel·licosa que es redimeix a través de la capacitat d’estimar. Una cruel amenaça còsmica facilita que assumim aquest humanisme (auto)compassiu: per més desastrosos que siguem, quina espècie mereix l’extinció?

La dificultat de ser íntim i èpic alhora

Zhao ha intentat quadrar el cercle amb Eternals. Una de les pel·lícules d’escala més èpica de Marvel Studios (començant per la durada superior a les dues hores i mitja) és alhora la que inclou més escenes d’un cert intimisme. Els responsables d'Avengers: endgame ho tenien més fàcil per combinar l’acció a gran escala i la sentimentalitat: haver conegut els protagonistes durant una vintena de pel·lícules suposava un cert dopatge emocional. A Eternals, en canvi, tot parteix de zero.

Sí, Eternals té les inevitables escenes d’acció i lluites amb monstres. També s’hi poden trobar les habituals distensions humorístiques (a càrrec, sobretot, del duet còmic format per un Kingo que s’havia reconvertit en estrella de Bollywood i pel seu majordom), encara que perdin pes entre la monumentalitat de la proposta. Alhora, Zhao i companyia esquitxen la pel·lícula d’algunes evocacions d’un amor perdurable. L’estil d’aquestes escenes s’acosta més al cinema indie (i al transcendentalisme hipster de L'arbre de la vida) que a la quadriculada fórmula Marvel. Encara que tot plegat no acabi d’encaixar, es pot valorar aquest intent d’integrar nous elements en la franquícia de superherois més reeixida. De passada, s’incorpora una fugaç i púdica escena de sexe que matisa un dels elements més fantasiosos del Marvel Cinematic Universe: representar un planeta Terra en el qual la sexualitat pràcticament no existeix.