Martini, dels nostres avis als ‘millennials’

Anem a fer el vermut? Aquesta expressió que ara ens sembla tan actual, els nostres avis ja la gastaven fa més de cent anys. De fet, el seu origen coincideix amb l’arribada a Barcelona d’un dels aperitius amb més popularitat del món, el Martini, que va introduir-se a la capital catalana a finals del segle XIX. L’èxit d’aquesta beguda italiana originària de Pessione, a la regió del Piemont, creada per l’intrèpid emprenedor Alessandro Martini i el mestre artesà Luigi Rossi, va ser tan important que l’any 1902, als baixos d’un edifici modernista del passeig de Gràcia -projectat per Antoni Gaudí, Pere Falqués i Josep Puig-, es va obrir el mític Café Torino, també conegut com el Palau del Vermut, que de seguida va convertir-se en un punt de trobada de burgesos i turistes i que va posar de moda l’expressió “anar a fer el vermut”.

Han passat tants anys, però, que molts dels actuals amants del Martini en desconeixen la història. Precisament amb l’objectiu de donar a conèixer el seu origen treballa Elena Delmagno, actual ambaixadora de la marca. “Molta gent s’oblida de la veritable història de Martini. La meva feina és connectar de manera més profunda la marca amb els seus consumidors; que aquests en coneguin l’essència -exposa Delmagno-. Martini representa l’esperit italià de Torí, la capital on va néixer la tradició del vermut. I la regió del Piemont, on es fa la beguda, és coneguda perquè produeix vins de gran qualitat”. Segons Delmagno tot va començar el 1863, quan Martini i Rossi van comprar la Distilleria Nazional di Spirto di Vino de Torí i van dedicar els seus esforços a crear un vermut diferent. El Martini de seguida va destacar, sobretot perquè era una beguda suau i sofisticada, molt diferent dels vermuts amargs de l’època.

Si Martini continua sent un dels vermuts amb més fama és perquè ha sabut renovar-se però mantenint les seves arrels, segons opina Delmagno. “Hem d’aprofitar que tenim la història que tenim -comenta l’ambaixadora de la marca-. El Martini sempre s’ha identificat amb l’esperit italià, amb la dolce vita. Segueix representant l’artesania, la tradició i l’elegància, i la gent reconeix les seves arrels. Però al mateix temps hi ha una investigació constant i sempre es busca el nivell més alt de qualitat”. Els encarregats de mantenir l’essència d’aquest aperitiu són dos mestres artesans que treballen per a la marca: Giuseppe Musso, el màxim responsable de seleccionar i mesclar els vins, i Ivano Tonutti, herborista encarregat d’escollir les millors plantes botàniques. Són dues de les quatre persones a tot el món que coneixen la recepta original de Martini del 1863 -actualment custodiada en una caixa forta de Ginebra, a Suïssa-. Per a Musso guardar el secret no és tan complicat: “És un honor ser un dels guardians de la recepta, però no és tan difícil mantenir el secret, ja que es tracta d’una combinacio de diferents receptes secretes”. “És una fórmula molt equilibrada i harmoniosa. És com una simfonia en què no cal reconèixer cada instrument però perceps el so plaent”, assegura. La recepta detalla les combinacions exactes i els preparats de més de 40 plantes diferents que s’utilitzen per fer el vermut. “El procés d’elaboració també s’ha mantingut generació rere generació -comenta Delmagno-. El gust del Martini no pot canviar; és el que agrada a la gent”.

El més sorprenent, però, és que en tots aquests anys d’història la beguda italiana no ha deixat de ser tendència i de seduir nous paladars. “Fins fa poc s’associava a una beguda clàssica, però amb el ressorgiment del vermut el Martini ha arribat a un públic molt més jove -comenta Delmagno-. Ara el diumenge es torna a anar a fer el vermut; és una activitat de moda. Fins i tot els millennials s’han fet seva aquesta tradició. Per a nosaltres aquesta reaparició és una nova possibilitat. Ara podem parlar del Martini amb un nou públic que fins fa poc associava aquesta beguda als seus pares”. Tot i que ara aquest vermut se serveix en versions molt diferents, per a Delmagno la millor manera de prendre-se’l continua≠ sent la tradicional: amb gel, una rodanxa de taronja i una oliva.u