Martin Scorsese, premi Princesa d’Astúries de les arts

BarcelonaSonaven noms com els de Serrat, Banderas i Caetano Veloso, però al final va ser Martin Scorsese qui es va emportar el premi Princesa d’Astúries de les arts, que es va anunciar ahir a Oviedo. La notícia es va acollir sense reserves de cap tipus: Scorsese és un d’aquells artistes amb un prestigi a prova de bombes, tan admirat pel públic, la crítica i els seus col·legues que, en realitat, no necessita cap premi; són els premis que el necessiten a ell.

El jurat va destacar el director en el seu veredicte com “una figura indiscutible del cinema contemporani” que “es manté en plena activitat i uneix en la seva obra magisteri, innovació i classicisme”. Nascut a Nova York el 1942, Scorsese ha sigut una de les grans forces creatives del cinema nord-americà -i, per extensió, del mundial- durant gairebé mig segle. Als 70 va ser un dels noms clau del nou cinema americà que va revolucionar Hollywood i va donar el control als cineastes. Mean streets (1973), Taxi driver (1976) i Toro salvatge (1980) són algunes de les seves obres mestres d’aquest període, però Scorsese va sobreviure al col·lapse d’aquest model industrial i va continuar explorant els clarobscurs morals de la vida americana en pel·lícules torrencials com ara Un dels nostres (1989) i Casino (1995).

Que Scorsese rebi el Princesa d’Astúries de les arts és especialment adient: ell és, sens dubte, un dels autors que més i millor han explorat la cruïlla entre cinema i música, tant en la manera d’incorporar la música pop al seu cinema amb una intenció narrativa característica -imitada fins a la sacietat- com en la seva prolífica producció de documentals musicals, amb fites artístiques com ara el concert final de The Band The last waltz (1978), el documental sobre Bob Dylan No direction home (2005) i la sèrie sobre músiques afroamericanes The blues (2003).

Scorsese tampoc ha dubtat a l’hora d’obrir-se a nous llenguatges i formats: als 80 va dirigir el clip Bad, de Michael Jackson, i els últims temps va crear dues sèries per al canal HBO: Vinyl, sobre l’escena musical dels 70, i Boardwalk Empire, sobre l’ambient mafiós d’Atlantic City durant l’època de la llei seca. De fet, el seu pròxim projecte també és revolucionari: la saga mafiosa The Irishman, que produeix Netflix -i s’estrenarà l’any que ve directament al portalonline-, en la qual Scorsese rejovenirà digitalment Robert De Niro i Dustin Hoffman en molts trams de la pel·lícula.

Però la importància de Scorsese en la història del cinema va més enllà de la seva obra. Cinèfil irredempt, fa dècades que apadrina directors joves, recupera i restaura obres mestres oblidades i divulga la història del cinema -de tots els cinemes: el nord-americà, el francès, l’italià…- a través de documentals que uneixen erudició i passió. Un pes simbòlic, gairebé moral, com a figura de referència de la cinefília que els Oscars han reconegut només un cop per Infiltrats (2006). A l’octubre també tindrà la reproducció de Miró que reben els guanyadors del Princesa d’Astúries.