CINEMA

Martin Scorsese està preparat per morir, però no té cap pressa

El director, de 77 anys, reflexiona sobre la mortalitat, la motivació per fer ‘El irlandés’ i les dones en el seu cinema

Russell Bufalino (Joe Pesci) i Frank Sheeran (Robert De Niro) a El irlandés.
Dave Itzkoff / The New York Times
05/01/2020
7 min

Nova YorkMartin Scorsese no se sentia tan viu professionalment des de feia molt de temps. Ara sent una renovada passió pel cinema, reforçada per la bona rebuda que ha tingut El irlandés, la seva última obra mestra. Però tanmateix vol parlar de la mort. I no de la mort d’altra gent o de la mort en el cinema. “T’has de deixar anar, especialment en aquest punt de la vida”, comentava fa un mes a casa seva, a Manhattan. El director, de 77 anys, es referia a deixar de banda les expectatives sobre El irlandés, però també les possessions físiques. “La idea és alliberar-me de tot”, diu. “He de decidir qui s’emporta què i qui no”. L’últim pas del procés és deixar anar la pròpia existència, com tothom. “Sovint, la mort ve de cop”, diu. “Però si tinc la sort de seguir treballant, més val trobar alguna cosa que valgui la pena dir”.

I la va trobar amb El irlandés, la seva monumental dramatització de la vida de Frank Sheeran (Robert De Niro), un assassí de la màfia que assegurava haver matat Jimmy Hoffa (Al Pacino). Però no va ser una decisió sense angoixes i maldecaps, ja que es resistia a fer una altra pel·lícula ambientada en el món del crim organitzat i no sabia si fer-la amb Netflix o amb un estudi tradicional.

Al final, el que el va fer decidir-se va ser que la història ampliava el focus d’ Un dels nostres i Casino arribant al final de la vida de Sheeran, quan contempla en soledat la moralitat dels seus actes. “Parla dels últims dies, és l’acte final”, diu Scorsese, conscient que les seves paraules ressonen més enllà d’ El irlandés. Però tot i que el film seria una coda perfecta a la seva carrera, el director no te cap intenció de parar. El que el motiva no és la por a la mort sinó la comprensió que sorgeix de la perspectiva. “Com diuen en la meva pel·lícula, «És el que és”, has d’acceptar-ho»”.

Com ell, la casa de Scorsese és un monument al cinema. A banda del retrat que hi ha damunt la llar de foc del governador Morris, un dels pares fundadors dels Estats Units i avantpassat de la seva dona, els elements decoratius més destacats són cartells enormes de pel·lícules de Jean Cocteau i Jean Renoir: només al saló n’hi ha tres de La gran il·lusió. Scorsese sempre està revisant la història del cinema, parlant sobre la revelació que li va suposar veure Ciutadà Kane a la televisió en una versió mutilada o sobre com el va impressionar que John Cassavetes, el seu heroi i mentor, rebés el 1970 la increïble xifra -per a ell- d’un milió de dòlars per rodar Marits.

De funeral en funeral

La joventut del director ja va ser una iniciació en la cultura de la mort. Feia d’escolà en misses de rèquiem a la catedral de Sant Patrici (“ Dies irae era la meva cançó preferida”, diu) i ajudava un amic a repartir rams de flors en funerals. D’adolescent va perdre dos amics en poc temps -un va morir de càncer, l’altre en un accident- i un dels enterraments, en un cementiri prop d’una fàbrica, va causar-li una impressió profunda. “Em vaig dir: «¿Això és tot?»”, recorda Scorsese. “¿Encabits en un tros de terra a Queens o on sigui, davant d’un paisatge horrible? Va ser una revelació... No estic segur de què em va revelar, però em va canviar”.

El seu ull pels detalls macabres i la insubornable voluntat per mostrar-los van ser-li útils, però rodant Casino (1995) -particularment l’escena en què el personatge de Joe Pesci és apallissat a mort-, el director es va començar a plantejar si havia topat amb el seu límit. “Em semblava que ja no podia anar més enllà”, recorda. Durant les dues dècades següents va evitar els projectes de gènere criminal amb l’excepció d’ Infiltrats, pel qual finalment va guanyar l’Oscar.

Però independentment del tema de les seves pel·lícules, Scorsese sempre acabava xocant amb els executius dels estudis, que volien que escurcés la duració dels films. “Les últimes setmanes de muntatge i mescles de L’aviador van ser tan estressants que vaig estar a punt de deixar el negoci -recorda-. I vaig pensar que si era així com es feien ara les pel·lícules, ja no en faria més”. No va plegar, esclar, però a partir de llavors va començar a buscar finançament independent per als seus projectes, assumint que els estudis i ell eren enemics mortals. “No parlem el mateix llenguatge”, resumeix.

Quan De Niro va portar-li el llibre en què s’inspira El irlandés, Scorsese no ho va veure necessàriament com una oportunitat per culminar la seva carrera o la seva visió de la màfia. “Em semblava un perill”, diu. Creia que es veuria com un drama mafiós més de la seva filmografia. L’única raó per fer El irlandés havia de ser enfrontar-se a idees que abans no hagués abordat. “Serà enriquidor?”, es preguntava. “Aprendrem sobre la vida invisible, el més enllà? No, no ho farem”. Però la pel·lícula podia parlar sobre “el procés de viure a través de la feina que fas”. I no es va poder resistir a explicar la història d’uns criminals amb vides llargues que acaben sent un maledicció, amb l’ànima cremant en el foc dels pecats del passat.

Scorsese cita un vers d’una cançó de Bruce Springsteen, Jungleland : “ They wind up wounded, not even dead ” (Van acabar ferits, ni tan sols morts). I diu que “això encara és pitjor”. El irlandés, apunta, no vol refutar els seus anteriors films de gàngsters ni disculpar-se pel carisma què abans infonia als seus personatges. “No me’n penedeixo, això és una cosa diferent. Ara es tracta d’un punt final en què tothom ha d’acceptar el que hi ha. I és aquí cap on ens dirigim tots”.

Adaptar-se al present

Scorsese va acceptar amb agraïment l’acord amb Netflix que cobria els 160 milions de pressupost d’ El irlandés. Però el tracte implicava que, després d’una estrena limitada als cinemes, la pel·lícula només es veuria a la plataforma de streaming de la companyia. Això vol dir que alguns espectadors estan veient la pel·lícula trossejada en diferents moments i no d’una tirada, com ell voldria. Però Scorsese prefereix que el film estigui disponible d’alguna manera que no de cap. “I potser algun dia s’exhibirà de nou en un cinema dins d’una retrospectiva”.

Segons Netflix, 26,4 milions de comptes van veure El irlandés durant la primera setmana a la plataforma. Scorsese admet que desconeix el món dels smartphones, les tablets i els portals de streaming. I descriu amb sarcasme el seu dia a dia: “Surto de casa, em fiquen en un cotxe, em porten a una habitació, m’asseuen a una taula, parlo amb algú, dic que sí, torno a casa i intento travessar la porta sense que els gossos es tornin bojos”. Això no vol dir que no sigui capaç d’adaptar-se i evolucionar. Després de cinc matrimonis (ell i Helen Morris es van casar el 1999), l’antic home volcànic s’ha transformat en un home de família a qui li agrada estar-se a casa. Té una filla amb la Helen, la Francesca, i dues filles més de matrimonis anteriors, la Cathy i la Domenica.

Però difícilment es pot afirmar que s’ha estovat si fem cas als seus comentaris recents sobre les pel·lícules de Marvel, afirmant que “no eren cinema” i que estaven “més a prop dels parcs temàtics”. Com a resposta, el director executiu de Disney, Robert A. Iger, va declarar que els comentaris de Scorsese eren “lletjos” i “injustos amb la gent que feia les pel·lícules”, afegint que volia reunir-se amb el director. Scorsese diu que havia contactat amb Iger mesos abans amb relació a la Film Foundation, la seva organització sense ànim de lucre que vol restaurar i preservar pel·lícules de la Fox que ara són propietat de Disney. “Llavors va passar tot això”, diu Scorsese deixant anar una rialla. “Així que ara tenim molt per parlar”. (Un representant de Disney diu que la companyia estava intentant fixar la reunió entre Scorsese i Iger.) Tot i l’aversió que sent per Hollywood, Scorsese col·laborarà amb Paramount en la seva pròxima pel·lícula, Killers of the flower moon, que adapta l’assaig de David Grann sobre els assassinats d’indis osage a l’Oklahoma dels anys 20.

I els personatges femenins?

Alguns crítics han atacat Scorsese dient que els personatges femenins d’ El irlandés no estan ben dibuixats i que es limiten a reaccionar davant els personatges masculins. L’exemple principal que posen és el d’Anna Paquin, que interpreta la versió adulta de la filla de Sheeran, gairebé sense diàlegs. Però el director defensa que la importància del personatge, que deixa Sheeran de gran devastat amb el seu silenciós rebuig, va més enllà del silenci. “No et quedis amb la superfície. Ella no necessita dir res ni tenir dues o tres escenes importants amb el seu pare. Va veure el que va veure. Sap el que és capaç de fer”.

Scorsese està al cas del debat sobre la representació de les dones en els seus films i assenyala que El irlandés és una pel·lícula “aïllada” en la seva carrera i no la més representativa. Emma Tillinger Koskoff, que dirigeix la productora de Scorsese i que ha treballat amb ell durant més d’una dècada, rebutja de manera vehement que les pel·lícules del director no tractin prou les dones. “Quina bajanada”, diu. “Ell és responsable d’alguns dels millors personatges femenins de la història del cinema”. I cita Lorraine Bracco a Un dels nostres, Jessica Lange i Juliette Lewis a El cap de la por i Sharon Stone a Casino, entre d’altres. També apunta que Scorsese ha donat suport a directores ajudant a produir pel·lícules com The souvenir, de Joanna Hogg. “Que no estigui dirigint Lady Bird no vol dir que hi estigui en contra”, diu.

El director té aspiracions que no tenen res a veure amb el cinema. “M’encantaria agafar-me un any sabàtic i llegir”, diu. “Escoltar música quan sigui necessari. Estar amb els amics. Perquè tots acabarem marxant. Els amics moren. La família marxa”. El que li impedeix posar en pràctica aquest pla és ell mateix i la seva necessitat d’explicar històries en el mitjà que millor coneix. “Llegeixo un llibre o conec una persona i penso: «Faré una pel·lícula d’això»”, diu. “Durant molts anys he sigut capaç de fer-ho. Ara el marge que tinc és més estret”. L’altre impediment, esclar, és la mort. Però que sigui irremeiable no significa que no valgui la pena enfrontar-s’hi cada dia. “El problema és que el temps i l’energia són limitats, i també la ment -comenta-. Per sort, la curiositat no s’acaba mai”.

Copyright The New York Times

stats