Martin Crimp trasllada la crisi i la precarietat a 'La ciutat'

Barcelona.La ciutat comença com un típic drama romàntic contemporani: una parella a la trentena, pares d'una parelleta i propietaris de la clàssica casa amb jardí veuen com s'acaba la placidesa i el futur previsible de color rosa quan l'home es queda sense feina. L'autor de l'obra, Martin Crimp, fa que la inseguretat, la incertesa i el desassossec s'apoderin d'ells d'una manera misteriosa. Després d'anys de remar en un mar calmat, el matrimoni (interpretat per Sílvia Bel i Joan Carreras) s'atura i observa les aigües tèrboles on han anat a parar i d'on voldrien fugir, però en direccions oposades. "L'obra és una reflexió sobre el món que ens trobem avui, però no parla només de perdre la feina, la parella o la família, sinó de la dificultat de comunicar-nos", detalla el director de La ciutat, Víctor Muñoz Calafell, dramaturg, traductor i coordinador artístic de l'Obrador de la Beckett. "La gràcia és que aquestes reflexions són donades d'una manera que enganxa, amb intriga i un humor anglès", assegura. "Sense pedanteria", hi afegeix Carreras.

La Sala Beckett ja havia dedicat un cicle a Martin Crimp -amb les obres El camp i Atemptats contra la seva vida, entre altres textos breus-, un autor de gran prestigi a Anglaterra, on l'han batejat com l'hereu oficial de Harold Pinter. Aquesta raresa pinteriana en els diàlegs entre el matrimoni i amb un tercer personatge, una infermera veïna (Míriam Iscla), vestida d'una aparent quotidianitat, és el gran atractiu de l'espectacle. "Parla de la caiguda d'unes icones, el desmantellament d'unes estructures molt fetes, que hauries de reestructurar de zero per arreglar-les", explica Carreras. "I això fet com un thriller que tens la sensació que no saps on et porta, però camina al caire de l'abisme".

Teatre de la perplexitat

Segons el director de la Sala Beckett -que programarà l'obra a partir del 17 de novembre, després de l'estrena al Temporada Alta aquest divendres-, en el teatre contemporani s'ha produït un canvi important: "Davant la complexitat del món, els autors no poden donar solucions ni missatges moralitzants clars, i el que han fet és traduir aquesta perplexitat canviant la pregunta de «què passarà?» en les obres per «què està passant?»", il·lustra Toni Casares. I això és el que passa a La ciutat, l'espectador se sent descol·locat. Segons Muñoz, l'obra "no ofereix cap solució miraculosa", sinó que planteja més preguntes que respostes i deixa un regust d'impotència i desencís. Míriam Iscla ho concreta: "L'obra genera desassossec perquè no hi ha cap resposta que t'acontenti, no hi ha cap solució. Veus que si tots els personatges tornessin a començar farien el mateix i ensopegarien amb la mateixa pedra".