BarcelonaDos dels noms internacionals més esperats del festival Temporada Alta -les suggerents atmosferes de Christoph Marthaler i la descoberta argentina de l’any, Sergio Boris- coincideixen aquest cap de setmana. Tots dos espectacles exploren els vincles familiars i l’amor però des de perspectives teòriques i estètiques situades en pols oposats.
El primer serà Marthaler, que presentarà el seu cinquè muntatge al Temporada Alta, en el que serà l’estrena a l’estat espanyol (divendres i dissabte a El Canal de Salt). A King size -irònicament la seva obra de més petit format, a la foto- situa un llit XXL al centre de l’escenari i fa girar al seu voltant una parella, una dona que apareix a l’habitació i un pianista, seguint la partitura que marca la música. “Potser no s’entén ben bé què hi fan i qui són aquestes persones -avisa l’actriu Tora Ausgestad-, i tot està envoltat d’una atmosfera secreta, però a nivell musical és una espècie de repàs de la història de la música”. Sona pop francès i alemany, chanson, The Kinks i Jackson 5, Satie i Wagner, Schumman i una cançó d’Eurovisió 91. El resultat, una vetllada musical amb un toc de melancolia, situacions insòlites i personatges que “intenten comunicar-se, trobar-se i enamorar-se”, diu l’actriu. I això que la primera regla del director va ser que els actors no es podien mirar als ulls. “Veient l’obra pots sentir que la vida no és mai tan meravellosa com sembla a les cançons”, afirma Ausgestad.
L’altre espectacle que es podrà veure per primera vegada a l’Estat (dissabte i diumenge a la Sala La Planeta) és Viejo, solo y puto, de Sergio Boris. La companyia portenya va trigar dos anys a bastir un espectacle sobre els llaços d’afecte que es tracen a la rebotiga d’una farmàcia de l’extraradi de Buenos Aires. Dos germans, un visitador mèdic i dos transvestits són els protagonistes d’una obra que defuig el retrat social -i esquiva el tòpic de l’home de classe mitjana torturat per un amor equivocat, precisa el director- i se centra en “l’amor com a vici, com a fatalitat”.
Viejo, solo y puto és una altra de les perles rescatades del teatre alternatiu argentí, en què els artistes treballen “ sin plata ” i sense esperar treure’n rendiment. I malgrat això, l’esforç s’ha vist recompensat: l’obra té vida des del 2011 i ha passat amb èxit per Europa.