El Martell exhibeix els clixés de la infància

BarcelonaLes llaminadures, les disfresses i els dibuixos animats són habituals, i aparentment inofensius, en la majoria d’infanteses. Però rere l’aparença anodina d’aquests objectes hi respira un sistema ideològic alimentat de clixés. La companyia El Martell apunta al cor d’aquest sistema per il·luminar-ne els estereotips que de petits ens passen desapercebuts amb El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates, que serà al Tantarantana fins al 4 de març. És la tercera obra de la companyia i la primera que fan dins El Cicló, el cicle de companyies independents en residència a la sala.

El títol de l’espectacle ja és, per si sol, una metàfora de les constriccions socials que s’escampen entre els infants. “El mar simbolitza el territori de llibertat de la infantesa i la capsa de sabates és la societat”, explica la dramaturga i directora de l’obra, Laia Alsina, que també és l’última guanyadora del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. Per fer emergir aquestes qüestions, Alsina planteja un escenari poc simpàtic: els protagonistes són quatre nens castigats sense poder sortir al pati. “De petits ens passem el dia esperant que arribi l’hora del pati, és un espai de llibertat i el que dona sentit a tot”, assenyala la dramaturga. En contraposició, l’aula apareix a l’obra com un espai de repressió.

La infantesa és, segons Alsina, “un terreny de cultiu per transmetre l’heteropatriarcat i les desigualtats de gènere, el capitalisme i el classisme”. A l’obra aquesta càrrega ideològica aflora a través de “la competitivitat per les notes, les col·leccions i l’esperit d’acumular i el fet d’integrar qüestions racistes en el joc”, indica la dramaturga. Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat són els encarregats d’interpretar els quatre protagonistes, però ho fan sense infantilitzar-se ni disfressar-se de nens. “Els actors són adults i no volem enganyar l’espectador -afirma Alsina-. Hem intentat reproduir la innocència dels nens i la seva mirada del món”.

Per donar vida als personatges, la companyia ha experimentat al voltant del cos i del moviment. Aquesta recerca dels límits entre el teatre de text i el teatre físic ha sigut, segons Alsina, “un repte molt bèstia” que els ha permès “anar un pas més enllà” respecte de muntatges anteriors. Els membres d’El Martell són fills dels anys 80 i això no passa per alt a l’espectacle, que està plagat de referents generacionals de l’època. Ara bé, Alsina insisteix que aquests elements “no són excloents” per al públic i que també poden apel·lar “a les generacions dels nostres pares”.

D’El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates no en surten respostes, però sí que en proliferen les preguntes. “La perspectiva política ja és una marca de la casa, gairebé ens surt sense voler”, diu la dramaturga. En aquesta ocasió, l’objectiu final és que el públic sigui conscient dels patrons imposats en la infantesa. La clau no és assenyalar culpables, sinó, segons Alsina, “detectar el monstre perquè després sigui més fàcil combatre’l”.