Marte (The Martian)

En el moment que sona Starman, de David Bowie, cançó intrusa entre els subratllats de la banda sonora caramel·litzada de Gregson-Williams i els inesperats rescats d’himnes de la música disco, tot pren sentit a Marte. Els grans blockbusters del Hollywood recent sobre els reptes actuals de la carrera espacial ( Gravity, Interstellar...) són com les cançons que feia el Duc Blanc als 70: monuments pop de consum massiu que activen les neurones de l’espectador respecte al cosmos, la fantaciència i el paper de l’ésser humà a l’univers. Això no vol dir que, tant en aquelles cançons de Bowie com a Marte, s’hagi de donar respostes acadèmicament rigoroses als grans interrogants arribats des de les estrelles: han de ser un entreteniment, amb certa fanfàrria científica i cert punt d’existencialisme, que encengui la nostra imaginació quan aixequem el cap cap al cel. En aquest sentit, Marte (tot i el broc gros que usa per explicar segons quines coses i el happy end que es veu venir des d’anys llum) no podria ser un estímul fabulador més efectiu. |