Marta Marín-Dòmine: "No s'ha sabut explicar el Born perquè manca una brúixola"

BarcelonaAquesta és la cronologia dels fets. El 6 d’octubre, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que cessava a Marta Marín-Dòmine com a directora del Born Centre de Cultura i Memòria i que l'equipament passaria a ser una seu més del Museu d’Història de Barcelona (Muhba). El consistori afirmava que deixava de tenir director propi: el seu màxim responsable serà el director del Muhba, Joan Roca. En la nota del 6 d’octubre també s'assegurava que Marta Marín-Dòmine passaria a assessorar l'Ajuntament en el desenvolupament d’un Pla de Memòria que reforçaria el paper de la Model i del Castell de Montjuïc com a centres referencials.Però això no passarà. L’escriptora i exdirectora del Born Centre de Cultura i Memòria hi ha renunciat.

Què ha passat al Born?

— Doncs que desapareix com a centre perquè passa a ser un museu més sota la direcció de Joan Roca. 

¿Assessorarà el consistori en temes de memòria?

— Al principi vaig dir que sí, perquè els temes de memòria m’interessen molt. Vaig demanar un mínim de sis mesos per fer un pla de memòria i poder tenir l’opinió d'un comitè d’experts. Però volen que ho faci en tres mesos: en realitat menys, perquè hauria d'estar enllestit al gener, i m’han dit que no puc tenir un comitè d’experts. Demanar fer un pla de memòria en tres mesos és o que no s’entén què vol dir o que allò quedarà en un calaix i no s'hi donarà importància. Es fan les coses una mica a l’estil d’Ubú rei. Tot plegat m’entristeix molt. M’entristeix que no hi hagi raonaments profunds quan es prenen decisions així. Que arribi algú i digui que el que es fa al Born es podria fer en qualsevol museu. Potser és cert, perquè el Born és un centre complex, amb interessos, sensibilitats i emocions molt diverses. Potser s’ha de replantejar. Però s’ha de pensar bé. El Born era un centre que volia fer conèixer la memòria local, nacional i internacional. Era molt important fer entendre que la nostra memòria s'enriqueix quan es posa en diàleg amb altres memòries. Hi ha un feminisme que fa valdre tenir cura de l'altre. Es pot tenir cura i respecte per la memòria dels altres. Tancar d’aquesta manera tan radical és també una violència emocional per a les persones que han quedat fora d'aquest projecte.

Què implica ser una seu més del Muhba?

— Que el centre de memòria deixa d’existir, per això m’han cessat. Jo tenia un programa que es va acceptar i l'he anat aplicant. No ens hem quedat sense pressupost. Ni tampoc s’ha fet res terrible; per tant, se’m cessa perquè desapareix com a centre de memòria. És un centre de gestió difícil, perquè té moltes funcions. Per a alguns és un memorial del 1714. Per als arqueòlegs és un centre d'investigació i de recerca. Per als arquitectes és un centre patrimonial. Per a part de la ciutadania és un espai cultural on es fa una miqueta de tot. Jo ja ho sabia, que seria difícil, però volia donar a conèixer diferents memòries, sobretot a través de les arts. Hem aconseguit generar molt d'interès. Hi ha hagut conseqüències: s’ha generat debat i s’han creat grups. Però tot plegat no necessàriament s’ha de fer en aquest espai, es poden fer activitats en diversos espais. 

Dius que es podria haver fet un projecte de memòria independentment de l'espai.

— Podem tenir el Born, Montjuïc o Via Laietana, però se’ls ha de buscar una funció. Si es vol fer bé, s’ha de tenir un pla de memòria que s’ha de configurar amb l’ajuda d’experts. No podem copiar centres de memòria d'altres països, perquè cada context cultural és diferent.

La dificultat és parlar de memòria?

— Al Born, el 2015, es van voler afegir altres memòries a aquesta memòria tan congelada dels tres anys anteriors al 1714. Això és molt difícil de fer si, hi insisteixo, no es té un pla de memòria que expliqui a la ciutadania què es vol fer en aquest lloc i que ningú s'espanti. Ningú va pretendre tancar les ruïnes, ningú va dir que no ens ocuparíem del 1714, i ens n’hem ocupat. Ningú va dir de destruir res, sinó al contrari, vam parlar d'afegir. Però això no s'ha sabut explicar perquè manca una brúixola. Un cop és clar què vol la ciutat de la memòria, com la farà viure, crec que la gent es podria haver relaxat i haver sentit aquest espai com a seu.

Però per què és tan difícil tenir-ho clar? El pla de memòria s'hauria pogut fer fa dos, cinc o vuit anys.

— De memòria, se’n fa des de diferents institucions i associacions. El que no estem aconseguint és aglutinar, fer possible que aquestes memòries entrin en diàleg des d'un equipament públic. No crec que la dificultat sigui amb les persones normals i corrents que som al carrer. No crec que la gent no estigui preparada per parlar de memòria o acollir altres memòries, per saber altres coses.

Doncs el problema d’on ve?

— De no tenir la funció clara de les coses, de no saber què és la memòria, que Ajuntament i Generalitat continuïn duplicant-se. Crec que és un problema de no haver deixat entrar prou persones expertes als equips polítics. És a dir, crec que cal un assessorament més profund i una escolta dels polítics més profunda per entendre la memòria, precisament.

Què t'hauria agradat fer i que no has pogut fer?

— Continuar fer entendre a la ciutat de Barcelona la importància de les memòries, a tots els que hi viuen i als visitants. Fer-ho evident a través de commemoracions, jornades i exposicions o activitats artístiques

Què creus que passarà amb el Born?

— El que se’ns ha dit és que serà una seu més del Museu d’Història de Barcelona, al qual faltava una peça: el segle XVIII. No crec que s’ocupin de la memòria contemporània, del que va passar a Ruanda, a Armènia o amb la comunitat gitana a Catalunya. Un dels eixos que considero importants són els testimonis, i així ho vam marcar simbòlicament obrint amb Primo Levi. Si ens remetem als grans esdeveniments tràgics que estem vivint en el present, crec que podria haver estat un espai memorial enorme. Hem recollit testimonis, ho hem intentat. Ara ja no tindrem temps de fer-ho. Volia que el Born fos una caixa de ressonància de les seves memòries. Tractar-los amb delicadesa, que se sentissin acollits. Vam tenir, per exemple, el testimoni de dones jueves i palestines que treballen per la pau. No entenc com això podia ser un problema per a la ciutat. Per què cal prescindir-ne? Estic perplexa.