Marta Marín-Dòmine, nova directora d'El Born: "No vull fer de Barcelona la ciutat del dolor"

BarcelonaLa professora i escriptora Marta Marín-Dòmine, especialista en literatura testimonial, és des de l'1 de setembre la directora d'El Born Centre de Cultura i Memòria, la sisena responsable de l'equipament en set anys. Sap que té reptes elementals, com que la ciutadania tingui una idea clara de què és El Born o que els visitants de l'espai entrin a les exposicions. Defuig el "victimisme", la "confrontació" i les "banderes". Creu que l'equipament no ha de tenir una oferta eclèctica sinó que ha de posar l'èmfasi en les memòries: individuals, col·lectives, autòctones i estrangeres, del passat, del present i del futur. Nascuda a Barcelona, Marta Marín-Dòmine ha passat els últims anys al Canadà, on ensenyava literatura peninsular i estudis de la memòria a la Wilfrid Laurier University de Waterloo i dirigia el Center for Memory and Testimony Studies. El 2019 va publicar Fugir era el més bell que teníem (Club Editor). Amb un pressupost de 2,9 milions d'euros, vol que El Born tingui una oferta cultural prou interessant perquè s'hi pugui anar cada setmana.

Com han sigut aquests primers dos mesos al capdavant d'El Born?

— Intensos però molt més satisfactoris del que m’esperava. M’he trobat un equip cohesionat i amb moltes ganes de treballar. He donat quatre directrius de navegació i s’han entès, perquè són molt senzilles.

Quines són?

— El que s’ha de fer és consolidar El Born com un espai que mostri els efectes de la memòria a la societat i com aquesta memòria ha influït en diferents representacions artístiques. I parlo d’art en general, des de la literatura fins al performance, passant pel teatre i les arts plàstiques. L’altra directriu és la importància patrimonial d'El Born, no només el jaciment, que té diferents capes històriques, sinó també l’estructura de ferro. Hi ha un grup de recerca molt potent que vol explicar tots els coneixements que s’obtenen del jaciment, quina era la dieta dels barcelonins, l'estatus de la dona, com era la societat dels segles XI, XII, XIII... El Born és un memorial, un lloc arqueològic, una estructura de ferro molt singular, i un centre dedicat a la memòria no només del passat sinó també del present. Vol donar veu als refugiats, als immigrants, a les dones...

El Born és moltes coses i hi ha moltes sensibilitats. Com s’explicaran les diferents memòries?

— Treballem en paral·lel. La idea és que sempre hi hagi un espai per a la memòria de la Guerra Civil, que jo voldria anomenar memòria exílica, perquè va crear certa dispersió i la desconeixem. Hi haurà una o dues activitats a l’any per a qüestions relacionades amb el jaciment i la recerca, i després altres propostes que ens arribin o que nosaltres fem en col·laboració amb altres centres internacionals.

I la qüestió simbòlica del jaciment?

— El jaciment és més que el XVIII. Els investigadors n’extreuen moltes coses relacionades amb la vida quotidiana de Barcelona. I és això el que volem transmetre. Jo m’estalviaria grans èpiques, perquè crec que el segle XXI no és el segle de les èpiques. La pandèmia ens ha fet viure un gran trencament i els resultats encara no els podem veure, però és un moment per reinterpretar moltes coses. Algunes de les aproximacions que fins ara han estat acceptades i validades crec que ens les hem de tornar a replantejar. I les èpiques són una d’elles. Tampoc no sé què fem exactament amb les èpiques.

Què vol dir? Quina utilitat tenen?

— Serveixen per enaltir unes qualitats d’unes comunitats però enceguen les complexitats que fan que cap societat del món sigui enaltible. Tindran el lloc que hagin de tenir dins la història. Si estem parlant d’un barri destruït per una batalla i gent que es va veure obligada a marxar, clar que s’ha d’explicar i donar-li el valor que té, però sense cap bandera.

A quin públic es vol adreçar? Com imagina el públic després de la irrupció de la pandèmia?

— És una feina que estem fent ara. Volem donar moviment a l’exposició permanent, mostrar els objectes d’una altra manera. Dinamitzar les mostres temporals. El Born ha de ser un lloc on debatre sobre la memòria i on portar expressions artístiques, com més contemporànies millor. A mi m’agradaria que a El Born s’hi anés per veure el jaciment o l’exposició permanent però també que se sabés que és un lloc on es reflexiona i es pot conèixer com els artistes treballen la memòria, no només la pròpia sinó també la dels altres. Per què a Barcelona, per exemple, no hi ha hagut mai una exposició sobre el genocidi de Ruanda, que va córrer per tot el món? El Born hauria de ser un lloc on es pogués venir cada setmana a fer coses diferents.

Com definiria breument El Born?

— El que el diferencia d'altres equipaments és que la memòria és el principal eix. Volem debatre i reflexionar sobre com ens afecta la memòria, però en el meu projecte vaig subratllar molt que no voldria que féssim de Barcelona la ciutat del dolor. És una visió dinàmica de la memòria, no ha d'estar fixada en una commemoració i se l'ha de deslliurar del victimisme. També hi ha resistència, lluita contra les injustícies. La memòria, en l'art, també genera bellesa.

Creu que la societat està preparada per enfrontar-se a la memòria? Ho dic, per exemple, per tota la polèmica que es va produir quan es van mostrar les estàtues de Franco.

— Sempre he pensat que estava en una disciplina conflictiva. I hem de diferenciar memòria pública, que ha de ser reconciliadora, del que fan els artistes o els agents socials. El Born no fa política de memòria, en tot cas la rep, n’informa i n’extrau hipòtesis. Crec que hi ha d’haver més debat i això és el que podem aportar. Si la memòria ens divideix en l’àmbit públic és que no està funcionant. Hi ha d’haver sempre un treball i un debat que acompanyi una exposició, no pots deixar una obra sola. Al llarg del 2022 s'anirà veient que El Born no és un lloc de confrontació sinó de reflexió.

Les dades diuen que els visitants es queden a les portes, no entren a les exposicions.

— Ens estem plantejant una reestructuració de l'espai d'acollida. El fet que no es vegin les taquilles, fa que no es vegi que hi ha exposicions que es poden visitar. El fet que tot l’edifici sigui una estructura patrimonial és limitador a l'hora de fer publicitat, però hi estem pensant.

Es podria treure més rèdit del jaciment?

— Estem treballant perquè tota la recerca que es fa al jaciment arribi a més públic, potser a través de llibres. Hi ha quatre sales que estan bastant tancades, ja hem fet encàrrecs a artistes per fer-ho més atractiu. La meva idea és portar obra gran i exposar-la fora de les sales. Als passadissos, a les entrades, als laterals. Però cal paciència, ho farem de mica en mica.