Marsé i el cinema, una història d'amor i frustració

Barcelona“És quan dormo que hi veig clar”, deia el vers de J.V. Foix que Juan Marsé citava al començament de la seva novel·la més explícitament cinèfila, El fantasma del cine Roxy. En els somnis forjats a la llum dels projectors de les sales de reestrena del Guinardó, Marsé hi va trobar una veritat ètica i estètica que va nodrir la seva literatura. Aquest viatge va ser d'anada i tornada, perquè l'obra de Marsé també va alimentar els somnis de directors que la van portar al cinema, però si Marsé va ser un espectador feliç de cinema clàssic –en va parlar abundantment en articles i crítiques, algunes reunides al seu llibre Momentos inolvidables del cine–, les adaptacions de les seves novel·les el van fer patir fins al punt de convertir-lo en l'arquetip d'escriptor frustrat per les versions cinematogràfiques de la seva obra, sempre renegant de les pel·lícules i carregant contra els directors.

El més reincident dels adaptadors ha sigut un Vicente Aranda que va portar al cinema amb desigual fortuna La muchacha de las bragas de oro (1980), Si te dicen que caí (1989), El amante bilingüe (1993) i Canciones de amor en Lolita's Club (2007). Marsé tenia la cortesia d'esperar-se unes setmanes després de l'estrena per despatxar la pel·lícula amb comentaris verinosos cóm “l'únic que s'hi pot salvar [d'El amante bilingüe] és el cul d'Ornella Muti”. L'escriptor només va participar en el guió de dues adaptacions seves, de les quals, tanmateix, també renegava: la discreta La oscura historia de la prima Montse (1977), de Jordi Cadena, i Últimas tardes con Teresa, dirigida el 1984 per Gonzalo Herralde, amb un Ángel Alcázar superat pel repte d'interpretar el Pijoaparte. Com a guionista, Marsé va escriure títols avui oblidats com Donde tú estés (Germán Llorente, 1964) i Libertad provisional (Roberto Bodegas, 1976) i també un dels pocs films com a actor de Joan Manuel Serrat, Mi profesora particular, escrit amb el seu amic Gil de Biedma, amb qui també va treballar en l'adaptació a televisió de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Francesc Betriu, que el 1993 adaptaria Un dia volveré en forma de sèrie.

Tràgicament, la millor adaptació al cinema de l'obra de Marsé possiblement fos una que no es va arribar a rodar: la versió d'El embrujo de Shangai que Víctor Erice va preparar durant anys i que el productor Andrés Vicente Gómez va avortar per raons mai del tot explicades, cosa que va fer que el projecte s'entregués a un Fernando Trueba que va fer una adaptació correcta però sense cap brillantor. Del guió escrit per Erice, que es va acabar publicant, Marsé va dir que era “una autèntica meravella”, fins i tot que era “superior a la novel·la”. De la versió rodada per Trueba va dir que era la millor adaptació que s'havia fet d'una novel·la seva, però sabent el que pensava de les altres no és fàcil calibrar l'abast de l'elogi.