Marsé, un biografiat “lacònic”

BarcelonaJuan Marsé, que continua escrivint amb 82 anys fets -“Què voleu que faci?”, deia ahir mateix-, té des d’aquest mes de març una biografia el doble d’extensa que qualsevol de les seves novel·les. “Ha sigut elogiada unànimament per la crítica, aquests dies, i amb raó: és una obra excepcional”, deia Jorge Herralde, editor de Mientras llega la felicidad (Anagrama), que ha escrit el periodista i biògraf Josep Maria Cuenca. “Em sento com un caçador a l’Àfrica, i la meva peça és el Joan -deia Cuenca, clavant uns copets a l’espatlla de Marsé a l’inici de la presentació del volum-. Fa molt de temps que volia escriure sobre ell. Però primer havia d’acceptar la proposta. Va trigar un any a contestar-me per compromisos professionals. Al final li vaig enviar una carta que era una espècie de xantatge sentimental. Em va contestar dient-me: «Si t’hi vols ficar, fica-t’hi»”.

Marsé, que l’any passat va publicar la nouvelle Noticias felices en aviones de papel (Lumen), continua creient que la seva vida “no té interès”. Per a l’autor de Si te dicen que caí i Últimas tardes con Teresa, “una vida interessant és la de Hemingway, que se’n va anar a l’Àfrica a tirar tiros i que va tenir moltes amants”. En canvi, “un xaval de Gràcia” no és tan llaminer. I menys si és un “rondinaire” i és tan “lacònic” com Marsé, segons explicava Cuenca ahir. “Ara que el conec a fons és quan tot té sentit i més me l’estimo”, reconeixia abans que Marsé provés d’aigualir una mica el vi: “Si hagués fet una hagiografia, el llibre hauria sigut una cosa melosa. No li calia, perquè jo sóc un sant -va bromejar, sempre amb l’expressió seriosa que el caracteritza-. Aquesta biografia m’agrada perquè hi surten les polèmiques amb Baltasar Porcel, amb els pel·liculers i fins i tot amb Paco Umbral”.

Un gran exponent del realisme

Nascut l’any 1933 a Barcelona, Juan Faneca Roca va ser adoptat per Pep Marsé i Berta Carbó després que la seva mare morís durant el part. “Gràcies al llibre he après algunes coses sobre la meva família biològica -recordava Marsé-. Durant molts anys me’n vaig mantenir al marge, perquè vaig decidir que la meva família era l’adoptiva. A més, sabia alguna cosa del meu pare que me’l convertia en un cantamanyanes ”. Una de les revelacions és que tant el pare biològic com l’adoptiu es coneixien i militaven a Estat Català. Contràriament al que havia circulat fins ara, els Marsé Carbó no havien perdut cap fill abans de quedar-se amb el nadó.

Entre les fites de la biografia de Cuenca destaca la reconstrucció de la relació epistolar entre l’escriptora Paulina Crusat i el jove Juan, que llavors treballava en una joieria, una experiència que novel·laria a Caligrafía de los sueños. “La Paulina va fer de mestra d’un jove escriptor”, diu Cuenca. Marsé afegeix: “Va ser ella qui em va dir, sempre per carta, que havia de capbussar-me en la novel·la del segle XIX. Flaubert, Balzac i Tolstoi. Guerra i pau va ser el llibre que em va canviar la vida”. Des que va publicar la primera novel·la, Encerrados con un solo juguete (1960), Marsé ha sigut un dels grans exponents del realisme. Va aconseguir fer forat entre els lectors ben aviat, amb Últimas tardes con Teresa, premi Biblioteca Breve el 1965. Mientras llega la felicidad s’endinsa en l’embolic de les votacions finals del jurat: “La meva teoria és que Mario Vargas Llosa va pressionar Salvador Clotas perquè canviés el vot a favor de La traición de Rita Hayworth, de Manuel Puig”, resumeix Cuenca. Així i tot, es va acabar imposant Últimas tardes con Teresa, que l’autor de la biografia considera que “per al realisme social és el que Don Quixot representa per a les novel·les de cavalleries”.

La història posterior és la de l’èxit de públic i crítica, acompanyat per premis com el Planeta el 1978 per La muchacha de las bragas de oro i el Cervantes el 2009. Paral·lelament, Marsé ha sabut construir un personatge públic esquerp i al mateix temps atractiu. Se les va tenir amb “la imatge pública” de Baltasar Porcel, “autor de Cigrons sota els ametllers en flor ” -va ironitzar ahir-, i va afirmar que Umbral era un gran exponent de la “ prosa sonajero ”. “Hi ha autors en què el llenguatge s’imposa a la narració, i aquesta aproximació em sembla tramposa -deia Marsé-. Jo sóc partidari de l’escriptura invisible, que permet que el lector avanci sense adonar-se que està llegint”. Marsé ha anat avançant en silenci durant cinc dècades. I no es vol aturar.