Marques-Marcet, el nou rei dels Premis Gaudí

BarcelonaNo s’ho esperava. Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) va anar diumenge als Gaudí “sense expectatives”. 10.000 km, el seu debut, sumava vuit nominacions als premis de l’Acadèmia del Cinema Català, molt lluny de les tretze de Stella cadente o les quinze d’ El Niño. “Tenia la intuïció que el David Verdaguer guanyaria el premi al millor actor, i prou”, confessa. Al final van ser cinc els premis: actor i actriu principals, guió, director i pel·lícula en llengua no catalana. Cada vegada que havia de pujar a recollir un premi se’l veia més sorprès.

Potser trigarà uns dies a acabar-s’ho de creure, però diumenge va prendre el relleu de Neus Ballús en el tron dels Gaudí. Fa un grapat d’anys, per cert, Marques-Marcet va treballar d’ajudant de la directora de La plaga. Va ser després d’estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, quan enllaçava feines de muntador, treballava en projectes documentals i rodava curts amb amics. “Em vaig adonar que seria molt difícil rodar una pel·lícula i vaig tenir la idea de marxar”, recorda. Després d’una experiència fallida a París, va marxar a Los Angeles amb una beca per estudiar un màster a la Universitat de Califòrnia. Treballant de muntador, va entrar en contacte amb el cinema indie nord-americà, però sense tallar els llaços amb Catalunya. El 2010 va ajudar Lluís Galter, company de la UPF, en el muntatge de Caracremada. El productor d’aquell film, el també company de facultat Sergi Moreno, acabaria produint 10.000 km. “Molts membres de l’equip són gent amb qui vaig estudiar i que conec des dels 18 anys”, assegura orgullós Marques-Marcet. Als Estats Units va començar a barallar-se amb un guió sobre una relació a distància. “Sorgeix arran d’un exercici de classe a partir d’una conversa per Skype”, diu. Ell també va mantenir una relació a distància, però subratlla que 10.000 km no és autobiogràfica. “Jo tenia 25 anys, i no més de 30 com els personatges del film -matisa-. Les preguntes que et fas són molt diferents. Al final, el guió inclou experiències personals, però es tracta sobretot de petits detalls”.

Ulisses i Penèlope, capgirats

La diferència més evident entre realitat i ficció, tanmateix, és que a 10.000 km el personatge que marxa fora és el femení, mentre que l’home és qui espera el seu retorn. “Els rols de gènere estan canviant, i em semblava molt més interessant que ella fos l’Ulisses que se’n va i ell la Penèlope que s’espera”, apunta.

Un dia Moreno va contactar amb ell. A la productora Lastor Media buscaven projectes de ficció. La resta és història. 10.000 km enlluerna en la première mundial al festival de South by Southwest i arrasa al Festival de Màlaga. La pel·lícula sedueix per la nuesa i originalitat amb què representa la intimitat i incorporant a la narrativa videoxats, missatges de text i xarxes socials d’una parella separada per motius professionals. Aquest trencadís de recursos formals contrasta amb la primera escena, un llarg pla seqüència. “Al principi no el volia fer perquè semblava que intentava lluir-me, però l’efecte del contacte físic de la parella sobre el resta de la pel·lícula tenia molt de sentit”, recorda.

Marques-Marcet ha estat treballant l’últim any en l’adaptació al cinema d’un relat de Borja Bagunyà, La perspectiva adequada. Però l’èxit de 10.000 km ha trastocat els plans del director. “Ara estic preparant un altre projecte que es rodarà a l’estiu amb el David Verdaguer i la Natàlia Tena”, explica. L’equip de 10.000 km, reunit altre cop. “Parla sobre què significa avui dia formar una família -diu-. Abans era el camí que tocava, ara és una opció a decidir. I amb les decisions arriben els conflictes”. La pel·lícula es rodarà en part a Londres, on explorarà la zona del canal on viu Tena en un vaixell. “És un lloc molt interessant. És a la ciutat més cara del món, però molts dels que hi viuen ho fan perquè no tenen més opció. No és el cas de la Natallia, esclar”, riu.