Màrius Serra porta al teatre la vida amb els ‘quiets’ a ‘Qui ets?’

BarcelonaSi l’enrabiada amb la mestressa d’una trattoria genovesa va ser l’espurna per començar a escriure Quiet (2008), la idea de portar aquella crònica vital sobre el seu fill amb paràlisi cerebral dalt dels escenaris va sorgir tan bon punt el seu autor, Màrius Serra, la presentava en públic en lectures amb veu alta. Hi havia un protagonista, hi havia desenes de peripècies plenes de vida -“el contrast del dolor i el plaer, la joia i la tristesa, la llum i la foscor”, diu l’escriptor- i també hi havia un motor narratiu: el desig sublimat de veure córrer en Lluís, Llullu, que ni tan sols podia caminar. I aquests són els ingredients de què està formada la versió teatral que es podrà veure del 5 al 10 de febrer al Teatre Lliure, titulada Qui ets? per l’efecte mirall que té el teatre mateix i també les persones “diferents”, diu Serra. La companyia tenia emparaulada temporada a la clausurada Sala Muntaner i ara espera captar l’atenció d’altres teatres per fer-hi temporada, a més de sortir de gira.

Joan Arqué dirigeix un espectacle que, sobretot, no volia trair l’esperit de l’original, i Serra el tranquil·litza dient-li que l’ha “enriquit amb noves mirades i sensibilitats”, també amb música en directe. El que ha fet Arqué és multiplicar el narrador en tres actors (Roger Julià, Òscar Muñoz i Judit Farrés) per oferir una visió polifònica d’unes vivències que salten d’episodis molt còmics a d’altres molt indignants, com el cas de la mestressa de la trattoria, que va amagar la família en un racó del restaurant perquè el “desmanec” d’en Llullu i la seva cadira li molestaven a la vista. La família va viatjar força amb el nen, que va morir el 2009 amb 8 anys. “Tenia una disminució del 85%. Nosaltres ens vam concentrar en l’altre 15%”, explica l’escriptor.

Al llibre, “en Llullu hi és tota l’estona, però podria ser qualsevol persona amb discapacitat”, diu Serra. A l’obra és una presència no física: “El regal més preuat de la seva absència és la seva presència”, apunta només Arqué. El director no veu el muntatge com “un drama”. “És universal, perquè és humà. Per a la majoria és una cosa desconeguda. La clau és canviar el punt de vista, i la vida canviarà”, afirma Arqué.