Mario Gas: "La cultura no ha de ser rendible econòmicament"

BARCELONADissabte passat Mario Gas es va acomiadar del Teatro Español de Madrid amb Follies . Igual com el personatge que interpreta a l'obra, un empresari que celebra l'última funció del seu llegendari teatre abans que sigui derruït, el director tanca una etapa professional. I ho ha fet amb un èxit clamorós. Follies és un homenatge musical al teatre de revista amb un repartiment brillant: Carlos Hipólito, Vicky Peña, Muntsa Rius, Pep Pla, Carme Conesa, Massiel i Asunción Balaguer, entre d'altres. Posen el punt final a la funció amb dues actuacions, avui i demà, al Festival Castell de Peralada.

No ho podia preveure, però Follies sembla triada expressament com a comiat.

L'atzar juga amb els projectes. La conjuntura ha vingut donada així i em sembla perfecte. No hi ha metàfores amagades, tot és clar i nítid. De vegades la realitat supera la ficció.

El seu relleu del Teatro Español va ser incòmode, polèmic.

Jo tenia un contracte amb una clàusula que deia que l'Ajuntament de Madrid o jo podíem rescindir-lo. No vull ser en un lloc on no em vulguin. Penso que durant vuit anys hem fet una feina molt forta: hem obert tres sales, hem fet una programació oberta i hem treballat per la ciutat. I bé: adéu i fins a la pròxima.

Va ser una qüestió política?

Sí. Hi ha gent nova que entra i volen un equip a la seva mida, i és respectable. Jo el que vull és que s'hi continuï fent bon teatre. Els desitjo sort i no hi tinc res a dir.

Ni sobre la manera com es va fer?

En aquests moments no tinc res a dir. Penso en els anys de feina feta i no en els últims mesos. Alguns mitjans d'extrema dreta han intentat desprestigiar-la però s'han hagut d'aturar perquè el que deien no s'aguantava per enlloc.

Malgrat el color polític de l'Ajuntament, ¿va actuar amb llibertat?

Amb absoluta llibertat. Han sorgit problemes seriosos, però he pogut desenvolupar un programa amb una llibertat artística evident.

¿El tornarem a veure dirigint un teatre?

Surto amb ganes de no fer-ho, perquè és molt dur, molt esgotador, pensar en una tasca col·lectiva. Però no es pot dir mai. Surto cansat i amb ganes de respirar aire del carrer. No sé si hi ha cap altra estructura que em permetés la llibertat de l'Español i la il·lusió d'obrir noves sales. Qualsevol altra opció més burocràtica no em faria feliç. I ganes d'obrir un teatre no en tinc cap.

Amb la crisi, ¿és necessari replantejar-se aquestes grans estructures?

Sóc dels que crec en la importància del concepte teatre públic. Tenim un govern que no creu en la cultura, està retallant d'on no ha de retallar. El model de teatre públic no està en crisi. Té unes despeses, però s'ha d'esmolar la imaginació i no fer fora la gent i convertir els centres públics en un contenidor.

¿Follies , amb 38 actors i 19 músics, ha sigut possible perquè s'ha fet en un teatre públic?

No. Es podria haver fet en un teatre privat. El teatre també és risc! Amb un pla de producció seriós, seria un espectacle perfectament abordable des del punt de vista privat.

I per què l'havia de fer l'Español?

Perquè de vegades els teatres públics estan encotillats en un teatre pseudointel·lectual, que és fantàstic per afavorir les dramatúrgies nacionals i les que fan que el teatre avanci, però hem d'obrir el joc als gèneres. Sondheim no té el pedigrí d'hipercomercial. Per això em sembla que Follies mereix que es faci en un teatre públic, perquè el privat vol fer coses de rendibilitat més instantània. I per la seva qualitat! Sondheim és un autor fonamental del s. XX.

En plena crisi, la cultura ha de justificar més la seva despesa.

Ens ajustem a un pressupost i tenim una entrada de públic important. I el teatre públic també té l'obligació de donar feina a molta gent.

¿S'ha de demanar a la cultura que sigui rendible?

Si ho entenem com a rendibilitat econòmica, radicalment no. Però tampoc es pot malgastar: s'ha de trobar l'equilibri entre la rendibilitat econòmica i social. La rendibilitat no significa guanyar diners, sinó ser racional amb la distribució de la despesa. Follies és paradigmàtic en aquest sentit.

Per a vostè Sondheim ha sigut un talismà: A little night music , Sweeney Todd ...

Per a mi és un clàssic. Un home que fa teatre sustentat amb la música, un renovador del gènere musical, que especula sobre les relacions humanes i sobre el que ens afecta. I amb una qualitat musical enorme.

I dóna prou llibertat al director per poder-hi jugar.

Està situat al costat dels autors dramàtics. És inconcebible que agafis un Ionesco, un Pinter, un Brecht, un Kushner i que et diguin com l'has de fer. En canvi, els grans musicals comercials que resisteixen anys a la cartellera són franquícies. Sondheim dóna llibertat absoluta perquè cada director pensi la seva mirada. A mi, com a creador, muntar una franquícia em sembla temps perdut.

Al repartiment hi ha sorpreses: Massiel, Asunción Balaguer i el debut musical de Carlos Hipólito.

El meu mèrit en aquest espectacle és haver reunit un repartiment fantàstic. És una companyia d'un voltatge molt alt.

La majoria són gairebé la seva companyia estable.

M'agraden els grups estables que s'alimenten de gent de fora, però hi ha una gran ventada en contra de les companyies. Són molt bones perquè creen un llenguatge propi i una coherència de resultats important, tot i que és cert que tenen un cicle de durada i pots caure en la rutina.

¿A Follies hi ha una certa mirada enrere d'enyorança?

No, d'enyorança ni una. Es mira el passat com una referència. La nostàlgia no s'ha de confondre amb la memòria o l'afecte. És evident que per avançar hem de construir des del que hem sigut, i aquí s'analitzen els vells temps, com s'han viscut, qui s'acomoda, qui és un supervivent... El pas del temps és el gran mirall que et fa veure si t'has equivocat o si ets qui volies ser i has agafat els trens pertinents. Perquè la vida és un viatge sense retorn.

Si fa l'exercici amb la seva vida...

Jo tinc una gran sort. Em dedico al que m'agrada, al que sé fer i que crec que és útil per als altres.