Mario Casas, assassí o víctima?

BarcelonaEncara el persegueix el xivarri de les fans i la imatge d’ídol adolescent, però Mario Casas (la Corunya, 1986) s’ha fet gran. O això defensa el director de la seva última pel·lícula, Oriol Paulo (Barcelona, 1975): “L’hem convertit en un personatge adult, complex, que es mou en un territori llefiscós i ple d’ombres”. A Contratiempo, que divendres arriba als cinemes, Casas és un jove empresari d’èxit que la policia troba en una habitació d’hotel amb el cadàver de la seva amant (Bárbara Lennie). Ell afirma que és innocent i recorre als serveis d’una especialista a preparar testimonis judicials (Ana Wagener). ¿Un fals culpable de manual? ¿Un cínic que intenta eludir la presó? Sigui el que sigui, és el personatge més fosc de la trajectòria de Casas.

“És un paio fred que per ser on és ha hagut de trepitjar molta gent, un home amb moltes capes que cal treure per saber qui és realment”, apunta l’actor, que ha encarnat herois romàntics en films com Palmeras en la nieve i Toro. “Aquest personatge no és cap heroi -admet-. És algú que genera preguntes: «¿Em cau bé? ¿És sincer? ¿Me’l crec?». Buscar l’empatia cap a ell està fora de lloc”. Paulo es desfà en elogis cap a Casas: “És un actor amb un potencial estratosfèric al qual ningú li havia donat encara un paper d’home”.

En pantalla, però, el potencial de Casas com a actor complex no s’arriba a entreveure. El retorçat guió que firma el mateix Paulo, que entén els personatges com un milfulles d’identitats falses, tampoc facilita el treball interpretatiu de Casas. Paulo, gairebé disculpant-se, cita la influència de Hitchcock, el director que va assenyalar-li el camí des de petit. Però la clau per estirar els límits de la versemblança l’hi va donar el productor del seu primer guió important, Los ojos de Júlia. “Guillermo del Toro em va dir un cop: «No deixis que la realitat t’espatlli una bona seqüència». Els guions no han de ser realistes sinó creïbles. Cal ser convincent i anar a totes amb el plantejament”, diu.

Agatha Christie, la inspiració

Contratiempo llueix una estètica més aviat freda, un cert aire de producció de luxe vagament impersonal que, sumat a la tendència a l’artifici narratiu de Paulo, contrasta amb el corrent realista i a peu de carrer que domina l’última fornada del thriller espanyol, amb títols aclamats com Tarde para la ira, La isla mínima i Que Dios nos perdone. “Jo treballo des d’un altre lloc -es justifica Paulo-. L’origen de Contratiempo són les novel·les de misteri d’Agatha Christie i Arthur Conan Doyle. I, com aquells relats, la pel·lícula planteja un enigma i convida l’espectador a jugar la partida i resoldre’l”.

Casas confessa que no li va ser fàcil desentranyar tots els enigmes del film. “Fins i tot després de llegir el guió set o vuit cops he hagut de preguntar-li coses a l’Oriol perquè em sorgien dubtes -diu-. Són personatges amb tantes capes que un sol parpelleig et diu molt. És per això que he agafat una cosa de l’Edward Norton de Les dues cares de la veritat i no parpellejo en tota la pel·lícula, perquè en el cinema, qui parpelleja sembla que menteix”.

Al film, Casas se les ha de veure amb l’home- thriller del cinema espanyol, José Coronado, que a Contratiempo es desmarca dels papers tèrbols i foscos dels últims temps. “Faig d’un bon home, una persona normal que pateix una desgràcia i investiga què ha passat”, explica un Coronado feliç pel canvi de registre. “Primer em van penjar l’etiqueta de galant i després la de paio dur, que ja m’agrada més. Però tant se val, cada vegada estimo més l’ofici”. L’actor madrileny és un referent per a Casas, que no eludeix la comparació. “A mi també em tenien encasellat en una sèrie de papers, però crec que ho tinc superat -diu-. Des de Grupo 7 m’arriben molts guions de thrillers però el meu proper paper és un paranyer del 1930 que gairebé no parla en tota la pel·lícula”. ¿ El renascut en versió espanyola? “El guió és diferent, però sí, vindria a ser això”.