Marina Rossell: “Em conformo amb emocionar i crear humor”

BarcelonaEn la primavera confinada, quan els passejos tenien horaris estrictes, Marina Rossell, que viu a prop de la Sagrada Família caminava per l’avinguda Gaudí fins al Recinte Modernista de Sant Pau, la història del qual està lligada a un dels principals hospitals de Barcelona. “Quan ens van deixar sortir a les vuit del vespre, jo mateixa m’obligava a sortir i anava fins allà”, recorda la cantautora, que aquest dissabte farà el mateix recorregut però aquesta vegada per oferir un concert programat dins del cicle Cruïlla XXS a les 20.30 h. “El Recinte Modernista de Sant Pau trobo que és un lloc especial, un lloc on hi ha hagut emoció, alegria i tragèdia, gent que hi ha mort, gent que hi ha nascut, gent que s’hi ha curat”, explica.

Marina Rossell admet que cantar davant d’un públic amb mascareta no és la situació ideal, però valora positivament que el concert sigui a l’aire lliure: “Això dona més seguretat”. Dalt de l’escenari farà “un resum de les cançons més conegudes” i les que a ella li donen “més benestar”. “Interpretaré les que tinc verdader plaer de comunicar, perquè per a mi un concert és comunicar emoció i humor. És el més important. Rothko deia que a ell el que més li interessava comunicar era la tragèdia, l’èxtasi i la fatalitat, que són les emocions bàsiques. Però jo, pobre mortal, em conformo amb emocionar i crear humor. Humor i emoció, que ja és molta feina”, diu.

Quan la pandèmia estava en un dels moments més durs, el 31 de març, Marina Rossell va decidir entomar la situació amb la música, perquè “la música ajuda a curar ferides”, i va publicar la cançó Tutto andrà bene! “Al principi de la pandèmia havia de viatjar a Amèrica. Tenia concerts a Colòmbia, l’Uruguai, l’Argentina... i de sobte tot va quedar paralitzat. Va ser com una destral al pit -recorda-. Vaig veure tot el que ja estava passant a Itàlia, i entenia que ens podia passar el mateix. A la televisió italiana vaig veure un nen petit en un balcó que li deia “ Tutto andrà bene! ”, tot anirà bé,a una nena. Ella també li deia el mateix, i després s’hi afegien una dona i un home, i es creava una polifonia. La força d’aquells nens se’m va quedar dins, i a partir d’aquella frase vaig fer Tutto andrà bene!, que és la cançó més trista que he fet, i amb el títol més optimista. Tenia aquests dos sentiments”.

Sobre el desconsol

Marina Rossell descriu aquests mesos com un pèndol, a estones repicant esperança i altres vegades pessimisme, com quan va veure que a les primeres de canvi la cultura quedava “fora de les coses essencials”: “El panorama és desconsolador. No desolador, sinó desconsolador, perquè on trobarem el consol? Què ens consolarà?”. I, tanmateix, i citant Lorca, “no sé si arribarem, però anar-hi, hi anirem”. “Ens hi posarem”, diu. De fet, ella mateixa s’hi ha posat. “He fet molts esbossos de cançons. He llegit molt i he tocat molt la guitarra, sobretot acords amb dificultat. M’he proposat aprendre més acords per compondre, i això obre un espai dintre teu. També he tornat a llegir coses que ja havia llegit quan era molt jove: poetes americans, anglesos, catalans... I m’he tornat a capbussar en Solitud, de Víctor Català; en Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar; aquestes dones tan interessants i lliures”.