Marina Comas: “Guanyar un Goya et fa creure que l’impossible és possible”

BarcelonaVa rodar Pa negre amb només 12 anys però els premis de la pel·lícula la van enxampar amb 14. Ara en té 21 i estudia quart de biologia a la Universitat de Vic. L’última pel·lícula que ha rodat és 10 trets, un thriller encara inèdit, on set anys després de Pa negre es retroba amb Francesc Colomer. “Ha estat bé -diu-. Hem vist com hem anat canviant tots dos, com ara som més conscients a l’hora d’actuar”.

Quin impacte va tenir en la teva vida guanyar el Goya i el Gaudí?

Amb 14 anys no era gaire conscient del que representava, te n’adones quan la gent et pregunta “De debò tens un Goya?” Però a mi no em va canviar la vida. Al cap de dos dies ja tornava a anar al cole igual que sempre i vaig continuar fent la vida normal. Queda l’experiència d’anar a la gala i viure tot allò, que és brutal, amb tant de glamur i famosos.

Imagino que tot aquell reconeixement va ser clau per continuar dedicant-te al cinema.

Sí. Abans de Pa negre no m’ho havia plantejat, però em va descobrir un món nou i m’ho vaig passar molt bé. I rebre els premis i tants elogis fa que pensis: “Ostres, potser sí que ho faig bé això, potser soc bona”. Però a mesura que et vas fent gran vas veient què és realment actuar. Ara, jo el primer que em plantejo és la psicologia del personatge. Amb 12 anys, amb prou feines sabia què era allò, només intentava ser natural i fer sortir un sentiment que no tenia. No era conscient d’estar interpretant.

¿Tenen més mèrit les interpretacions que fas ara, doncs?

Són diferents. Amb 12 anys no has viscut prou coses, no tens capacitat ni referents per analitzar el personatge. Però tu igualment estàs fent una feina, assajant i interpretant. I et costa, no és fàcil.

Vas fer el batxillerat artístic però has acabat estudiant biologia.

Al principi tenia més o menys clar que volia ser actriu, però m’he adonat que també em motiva fer altres coses en l’àmbit de la biologia. I ara mateix, em tira més això que l’actuació, tot i que no tanco cap porta. Si surt un càsting hi aniré, perquè als rodatges m’ho passo molt bé i m’agrada actuar, però no vull dedicar el 100% de la meva vida a això.

¿Arran dels premis vas sentir que se t’exigia més que a les altres actrius de la teva edat? ¿Et vas sentir pressionada?

Sí. La gent es pensava que jo en sabia molt, d’actuar, però jo sabia que no era així. I em sentia obligada a fer les coses bé, em posava pressió. No és una situació tan estranya a la vida, tothom vol demostrar que fa les coses bé. Si no te’n surts no passa res, ningú no és perfecte.

Amb la perspectiva del temps, ¿què creus que et va aportar guanyar el Goya i el Gaudí?

Em va donar seguretat. Guanyar un Goya et fa creure que l’impossible és possible. I això et dona una empenta per a les teves il·lusions i els teus somnis. I no només en el cinema.

I què en penses del límit d’edat?

Si creuen que és el millor, endavant. No soc ningú per dir el contrari.