'Maricón perdido': per què agrada a tothom la sèrie de Bob Pop?

'Maricón perdido'

Creada per Bob Pop per a TNT. En emissió a TNT

En l'últim episodi de Maricón perdido, que ens arriba amb els dos anteriors aquest mateix divendres, un personatge famós deixa anar un "com és que ara tothom fa sèries?", a propòsit del mateix projecte de Roberto Enríquez, més conegut com a Bob Pop, sobre el qual estan parlant en un sopar. Perquè Maricón perdido és un bon exemple del boom de l'autoficció, aquí en forma de minisèrie de petit format en què el periodista dramatitza elements de la seva biografia a través d'actors de diferents edats (esplèndids Carlos González i Gabriel Sánchez) que tracen la seva trajectòria d'ençà que era un adolescent assetjat per la seva orientació sexual en un poble a prop de Madrid fins a convertir-se en un periodista satisfet amb la seva vida.

Composta per sis episodis, la sèrie no s'estructura, tanmateix, des de la típica linealitat cronològica, sinó que va i ve per les diferents etapes del protagonista. Enríquez té clar que mai deixem de relacionar-nos amb els nostres jos del passat. Però la concepció fragmentada també ens parla de les dificultats per fixar una identitat alhora íntima i pública per part d'un protagonista segur de la seva orientació sexual en un món que tanmateix no l'accepta. Per això Maricón perdido es construeix en part a partir dels referents culturals en què s'emmiralla Roberto en la seva cerca d'una subjectivitat pròpia. Així, els homenatges a la cultura popular o a textos clau de literatura gai no apareixen com a simples citacions de guarniment sinó que molts cops articulen les emocions del jove Bob, com quan en el primer episodi encarna l'Evita del musical homònim davant de la resta de la classe; el moment en què s'usa El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde per encadenar un episodi d'infantesa del protagonista amb el seu avi lector amb un de joventut en una sauna gai; o quan es mostren dues experiències adolescents masculines del cinema oposades, l'hetero i la que viu ell quan descobreix ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, fins al punt que la inoblidable banda sonora que Bernardo Bonezzi va compondre per al film d'Almodóvar també acompanyarà el personatge en un moment clau.

A l'inici del cinquè episodi, en una seqüència fora de la trama principal, s'elabora un acudit a propòsit de la vila de Joan Fuster per plasmar les ànsies d'una colla d'amics homosexuals de disposar d'un hàbitat propi. Tanmateix, i en una sèrie amb un registre tan franc com amable, el retrat dels gais com a col·lectiu a Maricón perdido és un dels menys complaents vistos en una ficció queer. Enríquez qüestiona la manca d'empatia en els entorns de cruising (on ell va ser violat), l'ambient a la sauna gai no resulta gaire acollidor excepte per algun habitual, i tampoc s'idealitzen barris ja conquerits per a la comunitat com Chueca. El Bob personatge forja les seves relacions més fermes als marges del nucli dur del col·lectiu, ja sigui amb la seva millor amiga, la Lola (Alba Flores), o amb la primera parella estable.

El plaer i la tendresa del cos

Tota ficció queer implica una política sobre els cossos, un altre dels camps de batalla de les experiències no normatives. Malgrat que la sèrie no arribi a treballar aquesta vessant física com t'ho faria una pel·lícula de Claire Denis o de Rainer Werner Fassbinder, en algunes de les millors escenes de Maricón perdido, com totes aquelles que transcorren a la sauna, s'atorga una centralitat conscient i explícita al cos del protagonista, un cos amb una estètica, una fisiologia i, a partir d'un moment, una malaltia neurodegenerativa que desafia l'imaginari eròtic canònic, però que en cap cas renuncia a la conquesta del plaer, la tendresa i l'amor.