Maribel López: “La retirada d’Arco de l’obra dels presos va ser molt trista”

BarcelonaSerà una edició d’Arco intensa per a Maribel López (Barcelona, 1973). Després de treballar set anys al costat del director de la fira d’art de Madrid, Carlos Urroz, com a directora comercial i de programes comissariats, codirigeix aquesta edició amb ell i després ho farà en solitari. López es va forjar a la Galeria Estrany-de la Mota i a la seva pròpia galeria a Berlín. Es posa com a repte mantenir la personalitat de la fira.

Carlos Urroz afirma que deixa la direcció de la fira en una edició molt especial perquè creu que hi ha tot el que volia. Quins reptes té a partir d’ara?

Tinc una gran sort d’haver treballat a la fira prou temps per haver-la vist evolucionar i tenir memòria del moment en què no era tan fàcil anar venent Arco pel món. El repte és seguir treballant en la personalitat de la fira, en els continguts i en com treballem amb les galeries. Sempre hem de treballar per millorar la qualitat de les galeries. Una fira està estructurada perquè a les galeries, i, per tant, als artistes, els vagi millor.

En un panorama global de fires, cada vegada més saturat, ¿Arco on ha trobat la seva espeficitat?

Fa temps que ens vam adonar que cal definir una personalitat per a la fira, i el focus en l’Amèrica Llatina és una singularitat d’Arco. Ja l’havia tingut, i Carlos Urroz la va reprendre quan va accedir a la direcció el 2011, primer amb els Solo Projects i després amb els països convidats. Sempre hi he estat molt d’acord, i crec que fem una aproximació força profunda amb els comissaris, però encara hi podem donar voltes. Ens ha aportat continguts d’escenes artístiques completes. Per a Europa, Arco és el referent, i també ho és per a Llatinoamèrica. A més, crec que també tenim a l’ADN la investigació i la feina amb les galeries joves.

Accedeix a la direcció d’Arco en un moment d’apogeu de les reivindicacions feministes. Només sis dels vint membres del comitè organitzador són dones. ¿Promourà canvis perquè sigui més paritari?

Arco sempre ha estat dirigida per dones, tret de Carlos Urroz. A l’organització som tot dones i les persones que hi entraran segurament també ho seran. On crec que puc treballar aquesta qüestió és amb els comissaris que seleccionem. És una qüestió molt important i que vull tenir en compte, però també qui es fa càrrec de cada contingut.

Segons dades sortides de l’última edició de Talking Galleries, només un terç de les exposicions en galeries i museus són de dones, entre les quals tenen més visibilitat les artistes emergents (un 43% de les exposicions) que les consolidades (un 16%).

La secció Diálogos d’enguany precisament tracta això. No puc dir que nosaltres ho hàgim tingut en compte, però estic molt contenta que sí que ho hagin tingut en compte els comissaris que hem seleccionat. En alguns estands hi haurà un diàleg de dones artistes de diferents generacions i també altres línies d’investigació. Està canviant això que les dones deixin de tenir visibilitat quan arriben a un determinat moment: els comissaris estan recuperant artistes que van treballar als anys 60 i 70 i després van desaparèixer del mapa. Serà molt important.

Com veu el panorama de les galeries espanyoles? S’ha acabat la crisi?

Sempre és un moment delicat per a les galeries, són un món molt complicat. Vendre art fet avui és molt difícil. No crec que sigui un mal moment, veig les galeries joves molt animades, n’obren i s’expandeixen, com Espai Tactel, que ha obert a Barcelona. No han tancat tantes galeries en comparació amb la realitat econòmica d’anys enrere. Les galeries són autèntiques resistents, entenen la crisi com a part del seu cicle de funcionament.

Un any després de la retirada de la fira de l’obra de Santiago Sierra sobre els presos polítics, ¿com recorda aquella polèmica?

Va ser un episodi molt trist, amb el qual òbviament no estic d’acord. No es pot censurar l’art, no té cap sentit. Enguany l’obra es podrà veure en una exposició paral·lela de la fira [a l’espai Zapadores] i qui no la va poder veure la podrà trobar allà. Crec que s’ha de donar veu a totes les opinions i opcions. Si una obra d’un artista ens fa sentir incòmodes és precisament part de la seva feina. Un pot valorar una obra estèticament segons el seu criteri, però la voluntat en part provocadora de l’art forma part de la seva energia i gairebé de la seva responsabilitat.