"Als expedients que estem treballant hem vist que les defenses de les dones encausades optaven per una línia de defensa masclista. És a dir, argumentaven que l'activitat política de les dones era causada per l'obediència que devien als seus marits, que sí que tenien una activitat política rellevant", explica Daniel Vallès, que investiga els expedients que es van obrir durant el franquisme. El 1944 n’hi havia més de 300.000 oberts, molts d’ells col·lectius. Contra les dones, en comparació amb els homes, es van obrir pocs expedients. Segons dades del TSJC, entre el 1939 i el 1942, els Tribunals Regionals de Responsabilitats Polítiques en van obrir 13.825 contra homes i 623 contra dones. "El nostre objectiu amb aquesta investigació és demostrar l’existència d’una repressió sexuada –diu Vallès–. Als expedients una de les tipologies és ser familiar d’algun home amb una participació política més o menys activa".
Maria Soteras, en el punt de mira de Franco
Primera advocada de l’estat espanyol, no estava afiliada a cap partit però se la va castigar més que al marit
BarcelonaLa llarga dictadura i la furibunda repressió van castigar professors, funcionaris, veïns, alcaldes, escriptors, jutges, ferroviaris, personal sanitari, periodistes... i dones de rojos. No importava que es demostrés que no estaven vinculades a cap formació política. Si algú les assenyalava, podien ser tant o més víctimes de la repressió que els seus marits o pares. Tot plegat podia empitjorar força si no localitzaven els marits o si les dones tenien patrimoni, perquè el règim de Franco, des d’un primer moment, va desplegar una sofisticada i enorme maquinària per recaptar diners. És el cas de Maria Soteras, que es va convertir en la primera advocada col·legiada de l’estat el 30 de setembre del 1927. El 7 de maig del 1931 es va casar amb Antoni Vilalta, també advocat i regidor d’ERC i, amb la victòria de l’exèrcit franquista, la van penalitzar sobretot per haver-s’hi casat.
L’expedient de Maria Soteras té més de 400 pàgines, i l’ha localitzat als arxius del TSJC l’advocat i professor d’història del dret a la UAB Daniel Vallès. Curiosament el seu expedient és molt més llarg que el del marit, i la sanció també és molt més important. A ell li van imposar una sanció de 200.000 pessetes i la inhabilitació absoluta. A ella se la va castigar amb una sanció de 300.000 pessetes, la inhabilitació absoluta durant deu anys i el confinament a les Balears durant cinc anys. A primera vista és difícil d’entendre, perquè ella no tenia cap responsabilitat política ni estava afiliada a cap partit polític. En canvi, el seu marit, Antoni Vilalta, era d’ERC i havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona. "La justícia franquista era arbitrària i un dels seus objectius era rescabalar-se dels danys que consideraven que havien produït els rojos –explica Vallès–. Amb tota la investigació que estem fent el que constatem és que les dones van ser doblement castigades per ser dones i per ser dones de rojos".
Informació contradictòria
A l'expedient hi ha informació contradictòria. El tinent auditor de segona, Francisco Corbella Fernández, el 22 d’agost del 1939, va declarar a favor de l’advocada catalana: "La seva família són i han estat gent de dretes i religiosa [el seu pare era l’arquitecte Salvador Soteras], i no se li coneix a Maria Soteras cap altra concomitància d’esquerres que el fet d’haver-se casat amb Antonio Vilalta". El tinent franquista assegurava que Maria Soteras no tenia cap activitat com a simpatitzant de la "causa roja". Soteras va tenir l'aval d'altres homes importants, com l'historiador Ferran Valls i Taberner, però no va servir de res. Es va fer cas omís de l’Ajuntament de Barcelona, que el 18 d’agost del 1939 confirmava que Soteras no estava afiliada a cap partit ni organització i no havia fet cap actuació ni abans ni durant "el Glorioso Movimiento Nacional".
Els informants franquistes insistien, sense proves, en la seva "mala conducta". La Brigada d’Investigació i Reconeixement de la Prefectura Superior de la Guàrdia Civil va emetre un informe el 10 d’agost del 1939: "Tant la informada com el seu marit han observat una conducta detestable respecte al G. M. N. (Glorioso Movimiento Nacional). Són d'idees d'esquerres i militen tots dos en el partit Esquerra Republicana". L’expedient destacava que van "regalar" una casa i 173.000 euros als "rojos de Catalunya". També mencionava que tenien diferents cases al carrer Muntaner i un edifici sencer al carrer Borrell: "Tant al barri on viuen com les altres persones que els coneixen tenen un concepte deplorable de la seva moralitat i són considerats francament desafectes a la causa nacional".
Les mentides de l'informe
El patrimoni de Soteras és una constant en l’expedient: es van enviar peticions a diferents entitats bancàries per saber quantes accions tenia, els diners als comptes corrents... I es va preguntar als porters dels edificis. Ella no es va presentar mai davant el jutge perquè havia marxat a l’exili a finals de setembre del 1936. Per tant, tampoc podia tenir gaire vinculació amb cap dels dos bàndols durant la Guerra Civil. L’expedient destaca que no tenia cap responsabilitat familiar, però tenia una filla. "Un dels motius pels quals potser van ometre que era mare és perquè les càrregues familiars podien rebaixar o evitar les sancions", diu Vallès.
Des del moment en què les tropes de Franco van entrar a Barcelona, a Soteras li van embargar, però no decomissar, tots els bens. Gràcies a aquest patrimoni, Soteras va poder fraccionar la sanció de 300.000 pessetes. Al final li van indultar una part, curiosament, perquè els tribunals franquistes van reconèixer els informes que la desvinculaven de qualsevol afiliació política. D’Antoni Vilalta no s’ha trobat l’expedient d’instrucció: "Va desaparèixer dels arxius del TSJC –explica Vallès–. Només tenim quatre pàgines de l’execució de la sentència però no podem saber les proves per inculpar-lo ni els motius pels quals la seva sanció va ser menor, però clarament ell tenia responsabilitats polítiques i això era públic i notori". Ni Soteras ni el seu marit van tornar a Espanya. Primer van viure a Bèlgica i després es van exiliar a Mèxic.