María Oruña: "Estava més que avorrida d'investigadors misògins, drogoaddictes o alcohòlics"

Puente ViesgoTot és idíl·lic al balneari de Puente Viesgo, a tocar de la costa cantàbrica: els prats són verdíssims, el riu Pas, quan no plou, és d'aigües cristal·lines, la muntanya està esquitxada d’alzines i eucaliptus i presumeix de més d’un centenar de coves, entre les quals la del Castillo, amb pintures rupestres importants. És un paradís del benestar termal que María Oruña (Vigo, 1976) converteix en l'escenari d'un crim terrible a Los inocentes (Destino). "És tot tan perfecte que quan el vaig anar a visitar, tot baixant les escales, vaig imaginar-hi una novel·la, perquè el mal arriba a tot arreu, fins i tot als llocs més bonics i més tranquils", afirma l'autora gallega, que des de la infància ha passat llargues temporades a Cantàbria, on situa la sèrie de novel·les protagonitzades per la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo.

Els soterranis que hi ha al capdavall de les escales que van inspirar Oruña tenen poc a veure amb la zona lúdica de piscines, bombolles i cascades on la llum entra a dolls. Allà quasi no hi arriba la llum i discorre un llarg passadís que amaga petites habitacions on els pacients, sols i a les fosques, es fan tractaments curatius amb aigua de la deu termal. És l'essència d'un balneari amb uns orígens que es remunten a finals del segle XVIII.

Les víctimes són empresaris de la construcció

Quan l’escriptora va començar a concebre la novel·la es va fixar en tots els detalls, fins i tot en les càmeres de seguretat, per imaginar-se com es cometria el crim. Als soterranis hi passen coses, però és a l’enorme piscina lúdica on, de sobte, un grup d'empresaris de la construcció i del sector immobiliari comencen a recaragolar-se de dolor i a agonitzar sense saber què els passa. Alguns no se'n surten i acaben surant boca avall entre brolladors i llits d’aigua.

L'encarregada de treure'n l'entrellat serà Redondo [un homenatge a Dolores Redondo, l'autora de la Trilogia del Baztan]. "Va ser veient una entrevista a Dolores Redondo a Página 2, on explicava que ella abans d’escriure s’havia dedicat a la restauració, que vaig pensar que jo també podia escriure, que no feia falta ser famós per escriure", diu Oruña. "Literàriament, no tenim res a veure i ni ens coneixíem aleshores, però va ser la guspira i el nom és una picada d'ullet", afegeix. Oruña va fer recerca per internet per esbrinar com podia publicar. I admet que no va ser fàcil. "Durant mig any només rebia negatives d’agències que ni tan sols s’havien llegit una línia", explica. Tanmateix, la sèrie de novel·les Los Libros del Puerto Escondido ha estat un èxit i compta amb traduccions al català, el gallec, l’alemany, el francès, l’italià i el portuguès, entre més idiomes. Los inocentes, que es publica aquest dimecres en castellà, és el sisè lliurament.

En aquesta novel·la, la tinent amb un ull de cada color i una enorme càrrega emocional està a punt de casar-se amb el seu xicot escocès, l'Oliver Gordon. Si mentre treballa s'enfronta a coses terribles, a casa tot és molt plàcid. "Estava més que avorrida d'investigadors misògins, drogoaddictes o alcohòlics amb vides tristes i terribles i sense sentit de l’humor. La meva experiència a la vida real és que es poden tenir feines on es veuen coses tremebundes i tenir vides plenes i felices. He conegut forenses, policies, jutges... capaços de compaginar la feina amb la seva vida personal. No tot ha de ser fosc i malaltís", assegura l'escriptora. A la Valentina Redondo li passen un munt de desgràcies, però no es trenca: "És interessant perquè és un personatge masegat, però no està amargada; és possible sortir-se’n. Als del nord, el temps també ens marca el caràcter –diu mentre a fora plou a bots i barrals–. Tenim sentit de l’humor dins la foscor, som més estoics. Ja sabem que la vida ens anirà desgastant; per tant, és millor riure-se’n".  

No hi ha detectius estrella

L'autora insisteix que vol ser realista. "La Valentina no és una superwoman, és una investigadora que treballa molt, però no és algú increïblement intel·ligent que ho resol tot. A les meves novel·les no hi ha detectius estrella; quan es resol un crim és una feina d'equip", afirma. Oruña, abans de dedicar-se plenament a la literatura, va ser advocada mercantil. Una vida que va deixar enrere el 2016, però que li ha servit en aquesta ocasió per descriure millor alguns dels empresaris del sector immobiliari que es reuneixen al balneari. "Vaig escollir aquest sector perquè era el més fàcil per introduir el blanqueig de diners. És més senzill maquillar-ho tot en el sector immobiliari". 

Oruña situa la majoria de les seves novel·les de misteri a Cantàbria, però aquesta vegada introdueix també un element de l'altra banda de l'Atlàntic: les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). "No podem viure en una bombolla. M’agrada qüestionar el nostre món i els nostres hàbits", afirma l'autora, que també es pregunta fins a quin punt és lícita la venjança o com pot canviar, segons la cultura, el lloc o el moment històric, el concepte d'innocència.

Oruña ha volgut donar veu a l'executor del crim: "Al lector li pot caure simpàtic, el pot intentar entendre, però res justifica un crim. Ell pot justificar-se dient que no ha tingut gaires oportunitats per poder escollir, però al final sí que decideix emprendre un camí i no un altre. De totes maneres, ni el culpo ni el perdono". Al final, explica l'escriptora, el que vol és que el lector es pregunti què faria si es trobés en la pell d’algun dels personatges.