La María i el Miguel, vuit anys després

BarcelonaLa María, la filla de Miguel Gallardo, es va convertir en personatge de còmic el 2007. María y yo (Astiberri), Premi Nacional de Còmic, va descobrir a milers de lectors una noia especial que es podia passar hores jugant amb bocins de paper o mirant embadalida el reflex de la llum del sol, que compartia amb el seu pare un món singular de rutines, complicitats i dibuixos. Vuit anys després -i amb un premiat documental de Félix Fernández de Castro pel mig-, la María s’ha fet gran. Ha fet els 20 anys, porta els cabells llarg i rinxolats, viu enganxada a la música i ha començat a dibuixar. I continua sent autista, perquè, com recorda el seu pare, l’autisme és “una condició, no una malaltia”, i no desapareix amb l’edat.

Gallardo no tenia pensat de fer una continuació de María y yo, però finalment s’hi ha decidit i el resultat és María cumple 20 años (Astiberri). “Des del primer llibre fins ara han canviat moltes coses en ella i em semblava interessant explicar-ho -diu-. Es parla molt de l’autisme infantil, però no tant dels autistes adults”. En aquests anys la María ha après a dibuixar uns gargots similars als d’ Angry birds però que en realitat representen cares de gent coneguda amb la boca oberta. Els dibuixos es poden veure fins al 24 de maig a l’exposició del CaixaFòrum Jo veig el que tu no veus, que reuneix un conjunt d’obres d’artistes amb trastorns de l’espectre autista (TEA). “El que importa de tot això no és que els dibuixos de la María siguin millors o pitjors, sinó la seva decisió de fer servir aquest mitjà d’expressió”, apunta Gallardo. “El gran problema de l’autisme és la comunicació amb l’exterior, i el dibuix representa un nou llenguatge per comunicar-se”.

Un dibuix més immediat

La María s’està a casa del seu pare des que va començar la Setmana Santa -passen junts totes les vacances escolars-. Durant l’entrevista, que té lloc al despatx del pis de Gallardo, la María s’aixeca del sofà i es passeja per l’habitació. Tafanera, no perd detall de la conversa i reclama atenció picant de peus a terra. Si surt el tema de la seva afició musical, canta una cançó. Quan pare i filla creuen la mirada sempre hi ha un somriure als llavis en tots dos. “Jo he canviat molt més que la María al llarg d’aquests anys, confessa Gallardo. I en fa responsable la María: “M’ha obligat a dibuixar per a ella constantment, fent dibuixos que no havien de ser bonics, sinó permetre comunicar ràpid. I així he descobert un estil de dibuix més clar”. A María cumple 20 años reprèn aquell traç immediat, sense refinaments, que va fer que María y yo arribés a molta gent que habitualment no llegia còmic. “Si el missatge és potent, per què adornar-lo?”, diu.

L’èxit del còmic (ja s’ha traduït a nou idiomes, l’últim el rus) i el documental han fet que Gallardo s’hagi convertit en un referent en el tema de l’autisme. “Suposo que perquè em rebel·lo contra la llàstima que sent la societat pels autistes -diu-. Jo no m’avergonyeixo de la María, al contrari, me’n sento molt orgullós. M’ha canviat la vida”. Però deixar de ser “el del Makoki” per ser “el de la María” no sempre ha sigut fàcil. “Quan va sortir el documental vaig tenir una crisi -admet-. La gent veia la pel·lícula i es feia una idea de mi com a pare perfecte i amorós, tot i que jo no sempre sóc així. Si només et quedes amb la imatge positiva, limites la meva manera de ser. Però no ho puc combatre, així que, si serveix d’alguna cosa a la gent, ja m’està bé”.

De Manel a Bisbal

Els progressos de la María poden semblar petits, però per als seus pares no ho són. Una de les seves noves aficions és la música, que escolta a través de l’iPad. El gust de la María és absolutament eclèctic: va de Manel i Franco Battiato a Bisbal, Shakira i La gallina turuleta. De vegades escolta una melodia al carrer i el seu pare i ella s’estan dies buscant-la amb el Google. “El més curiós és que amb l’iPad se’n surt molt millor que jo”, comenta Gallardo.

La María és indiferent a l’èxit del còmic i el documental que porten el seu nom. L’única incidència que té en ella és que, de vegades, algú la reconeix i l’aborda. Depèn del dia i de si està concentrada fent alguna cosa, ella s’empipa o no. “En una societat basada en el selfie, a la María la fama li importa un rave -afirma Gallardo-. Si anéssim a l’exposició del CaixaFòrum i ella veiés els seus dibuixos exposats, segur que obriria la vitrina per emportar-se’ls”.

A poc a poc, el pare ha après a tractar la seva filla d’una manera diferent. Però com a qualsevol pare, li costa renunciar a la idea de la María com a nena i aprendre a respectar la seva relativa independència. “Una vegada em va donar una lliçó -recorda-. Sempre que anem a un bar, jo demano una aigua per a mi i un suc per a ella. Un dia, mentre ens acostàvem al bar, ella em va dir: «Suc no», com dient: «Ja està bé, deixa’m triar a mi!»”

A María cumple 20 años, Gallardo torna a fer servir l’excusa d’unes vacances amb la María per prendre notes sobre la seva relació, els punts forts de la María, les seves peculiaritats... També hi ha espai -més que a María y yo - per a la preocupació pel futur de la María, que l’any que ve canviarà l’escola on ha anat fins ara per un centre d’adults. “És una por que no desapareix. Què passarà amb ella quan la seva mare i jo no hi siguem? Està molt bé prendre’s l’autisme amb humor, però volia deixar clar que això no són flors i violes”. El còmic acaba amb Gallardo preguntant-se si la gent que ha conegut la María, la seva xarxa afectiva d’amics i família, en el futur l’estimaran com l’han estimat els seus pares. “Ho vull creure”, conclou amb esperança.