María José Llergo, la nova veu del flamenc que no et vols perdre

Molt de tant en tant apareix una veu que t’atrapa, però es fa difícil dir per què. La bellesa del timbre, la tècnica i el fet d’afinar a la perfecció no ho acaben d’explicar. És més aviat allò que la veu transporta però que no es veu a simple vista, que opera en un pla més profund i et fa viatjar a un lloc més complex. Algú hi ha estat abans, s’hi ha enfangat a fons i només t’hi porta quan pot anar-hi i tornar amb els ulls clucs. Això explicaria el cas de María José Llergo, de qui ja fa temps que es parla malgrat haver publicat només algunes cançons a la xarxa. Niña de las dunas, Nana del Mediterráneo o Canción de soldados són de les poques peces que ha decidit mostrar fins ara, però a finals de mes presentarà el primer single del que serà el seu debut discogràfic i al maig actuarà al Primavera Sound. Abans, aquest diumenge, dia 24, farà el concert de cloenda del Kosmopolis al CCCB i potser recitarà per primer cop els seus poemes en públic.

Llergo va néixer a Pozoblanco (Còrdova) el 1994. Allà va aprendre flamenc imitant el seu avi, que cantava mentre llaurava, i, com que no hi havia professors de cant, va estudiar violí. Però ella el que volia era cantar i gràcies a una beca va poder venir a Barcelona, primer a l’Aula del Conservatori del Liceu i finalment a l’Esmuc, on ja va poder estudiar cant flamenc: “Era això o tornar al meu poble, cosa que no volia fer”. Ha estat a Barcelona, on ha pogut posar noms als pals que aprenia del seu avi ( farrucas, fandangos, cartageneras...) i s’ha fet un fart de tocar en llocs petits. Li sembla que no hi ha terme mitjà: “O toques al Robadors 23 o al Primavera Sound”. Però no té pressa, fa la sensació que la seva serà una carrera de fons.

Als 9 anys, explica, li van posar un ordinador a casa. “Arribo del col·le i dic: «Això què és?» Si a casa meva no hi havia ni mobles!”, i una terrible curiositat la fa endinsar-se en l’Encarta, on descobreix el blues. “Vaig pensar que era el flamenc dels negres, em vaig enamorar d’aquesta música: Lead Belly, Aretha Franklin, Etta James... i després vaig entrar en el món del jazz, Billie Holiday em recorda La Niña de los Peines, La Niña de los Peines és la Billie Holiday d’Andalusia!” Un tipus d’encreuaments musicals habitual en la generació de Llergo, renovadora en molts sentits. També es podria traçar una línia entre veus “agudes, superexpressives i supermelismàtiques”, que la connectarien amb Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal o Rosalía. De Pérez Cruz, afirma que “ha creat escola”, i sobre les comparacions amb Rosalía diu: “És un honor absolut, perquè això vol dir que alguna cosa deu estar fent bé aquesta noia de Pozoblanco quan la comparen amb una noia que està triomfant universalment”.

Quan tens alguna cosa especial, però, el gran perill és que et pengin una etiqueta fàcil. “En un sistema classista, masclista i racista tens tots els estereotips del món, molt poca gent es para a pensar qui ets, és molt més fàcil jutjar sense conèixer”, assegura. “Jo trenco els convencionalismes perquè mai m’han fet cap favor, al contrari, tot m’ha costat molt i el mateix fet d’estar vivint aquí a Barcelona és una sort a la qual no tenen accés els joves del meu barri, que tenen els mateixos somnis que jo”. La música, per a Llergo, és empoderament: “Si no t’expresses o creus que no tens dret a fer-ho, ja sigui escrivint, cantant o pintant, estaràs oprimit sense adonar-te’n i veuràs aquell que s’expressa com un enemic, però si tu també t’expresses diràs: «Mira, pensa diferent, no hi ha cap problema, tenim maneres diferents de veure el món»”.

“L’art és l’empremta de les generacions en el temps -continua-, la cultura porta una càrrega hereditària i si la menystens estaràs minant la història del teu poble”. I llavors arrenca amb els tangos d’ Al Gurugú : “ De Barcelona a Valencia, de Valencia pasa a Sevilla... ” “Aquests són els ports de l’esclavitud de l’època colonial a Espanya. ¿On veus als llibres de text la població esclava que hi va haver a Espanya? No hi és, oi? Doncs a les lletres del flamenc sí. Si menystenim com els individus i les col·lectivitats de la nostra època miren al seu voltant estem minant la història que s’escriurà o es llegirà d’aquí a x anys, per això crec que és tan important tenir un poble que en comptes de criticar o jutjar s’expressi”.