Maria Jaume: "Els músics som una mica invisibles quan fem nosa"

BarcelonaLa mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) és una de les revelacions musicals de l'any pandèmic. Després de guanyar el concurs Sona9, debuta amb el disc Fins a maig no revisc, publicat per BankRobber i produït per Pau Vallvé. Són deu cançons de tarannà acústic i connectades amb referents com ara Miquel Serra, Julia Jacklin, Nick Drake i Angel Olsen, però sobretot són deu cançons que mostren una autora amb coses a dir que sap combinar la poètica de terra banyada per la primera pluja i el realisme quotidià. Maria Jaume actua el 18 de setembre a Tarragona, el 19 a Vic i el 24 a Barcelona.

Qui és Maria Jaume i per què fa cançons?

— Crec que encara ho estic descobrint. Soc molt jove i crec que encara em falta recorregut. No sé ben bé perquè vaig començar a fer cançons, però sempre he tingut la inquietud d’escriure, ja des d’adolescent. Crec que va ser una mica a través del meu germà. Ell sempre ha tingut grupets i va començar a compondre cançons, i per influència bastant directa seva jo també vaig agafar la guitarra i vaig començar a musicar les lletres que tenia.

¿Nick Drake era una influència del teu germà o teva?

— Nick Drake, meva. El meu germà el va descobrir més tard i li ha costat més que a mi, que em va entrar molt bé de seguida. La relació entre nosaltres és molt fàcil perquè el meu germà i jo som persones totalment diferents. Quan vaig començar escrivia sobre els moments més tristos, però he anat defugint tira-tira d’aquest drama, de la qual cosa estic bastant contenta i alleujada perquè això significa que puc expressar moltes més coses i no només els meus mals moments.

Quin sentiment creus que predomina en les cançons del disc?

— Si n’he de dir un de sol, no ho sé. És un disc molt meu, molt introspectiu. Entres dins del meu cap i dins del meu món. Però a la vegada crec que és bastant divers. Bàsicament estic jugant amb les possibilitats que se m’han donat i amb el que jo he escoltat. És una barreja de tot, de com he estat en diferents èpoques de la meva vida i com ho he anat transmetent.

Una de les possibilitats que s’han donat és haver guanyar el concurs Sona9. ¿Sense el concurs existiria el disc?

— Crec que sí, perquè al Pau [Vallvé] el vaig conèixer abans del Sona9. És cert que el concurs ens va venir ideal per qüestions de pressupost i logística, però en Pau ja m’havia dit abans que em volia gravar un EP. És a dir, ha sigut una conjunció de coses que s’han alineat.

Com ha sigut la relació artística amb Pau Vallvé?

— Els dos som molt perfeccionistes i caparruts. Quan tenim una idea volem que sigui aquesta idea i prou. Però hem tingut la sort que tots dos tenim referents molt similars; sabíem com volíem que sonés el disc, i en vàrem xerrar molt molt molt abans de fer-lo. Fins i tot tema per tema, volíem que cadascun sonés a tal i tal artista. Com que ho teníem molt xerrat d’abans, després no hi va haver gairebé cap malentès ni cap topada.

En directe fas una versió de la cantautora australiana Julia Jacklin.

— Sí, l’últim àlbum de Julia Jacklin és un dels discos que he escoltat més aquest any. És una de les meves artistes preferides. Però tampoc vull copiar una artista, perquè ja tinc la meva manera de fer les coses, tot i que és evident que és una de les meves influències.

També hi ha altres influències, en aquest cas molt mallorquines: l’univers de Miquel Serra i la lírica de Joan Miquel Oliver.

— Això d’Antònia Font ho duim tots una mica a la sang, els mallorquins. Tothom ha escoltat Antònia Font. Jo vaig néixer amb Antònia Font, tinc 20 anys, i des dels 2-3 anyets canto i ballo les seves cançons. És impossible que no se m’hagi colat la manera d’escriure del Joan Miquel o les melodies; alguna cosa segur que m’ha influenciat. El que passa és que a mesura que he anat creixent m’he anat interessant per altres coses, i ara crec que estic molt més propera al Miquel Serra a nivell musical que no a en Joan Miquel Oliver.

¿Pot ser que en la manera d’escriure sí que la teva generació estigui estirant el fil de la poètica de Joan Miquel Oliver?

— Potser sí. Tampoc ho fem conscientment. És una cosa que tenim allà perquè tota la vida ho hem escoltat. Crec que és això: com quan se t’aferren les maneres de ser de la família. És una cosa semblant.

Ara trobem la mar de normal un títol com el de la teva cançó Autonomia per principiants.

— Sí, és que precisament aquest títol és molt d’Antònia Font. Totalment. Tenim aquesta base, i tenim també la sort o la desgràcia que Antònia Font van ser tan reconeguts i que vulguis que no al finals sempre se’ns compara o s’espera que arribem allà on han arribat. Però no necessàriament ha de ser així, perquè podem tenir camins diferents.

Estàs vivint a Barcelona, perquè hi havies vingut a estudiar antropologia, però deixes la universitat i decideixes intentar viure de la música just l’any de la pandèmia.

— Bé, sí, ha estat una mica tot molt ràpid i molt rar, perquè han coincidit coses que evidentment ningú esperava que coincidissin. Tampoc és el millor any per treure un disc, però així m’ha tocat. Ara no em puc dedicar a la música, en soc totalment conscient, però començaré a estudiar al Conservatori del Liceu aquest mes. Sí que crec que és el moment d’estirar d’aquest fil i aprofitar aquesta energia que tinc i aquestes ganes d’aprendre, perquè tinc moltes ganes de formar-me musicalment. I després potser acabo antropologia. No penso gaire a llarg termini, de moment.

¿Musicalment et sents connectada amb la teva generació?

— Sí i no. Em passa que, no musicalment, no m’hi sento gaire, perquè sempre tinc més afinitat amb gent més gran que jo. Això m’ha passat gairebé sempre. Musicalment crec que tot plegat és una mica ambigu. Tant fan coses gent de la meva edat amb les quals m’hi sento totalment identificada com coses molt allunyades del meu estil, però que d’alguna manera segur que també acaben influenciant-me.

Diguem que la teva opció musical no és l’hegemònica entre la gent de 20 anys.

— Exacte, no soc una Bad Gyal. Noies de 20 anys a qui li encantin Nick Drake i Miquel Serra segur que n’hi ha, però poques. Estic una mica ballant entre generacions.

El disc ja estava enllestit abans del confinament, però després has escrit cançons com ara La fi del món

— Sí, en tinc unes quantes. De fet, és estrany perquè com que s’ha allargat el llançament ens ha donat temps a fer moltes coses i ja voldria treure un altre disc... També està bé, perquè així vaig veient que vaig canviant una mica en la manera de fer cançons i d’escriure, i això és una cosa que m’agrada bastant. Noto que funciona. Estic bastant contenta de la manera com escric, però va canviant tira-tira i tendeixo a simplificar les coses. Abans potser em feia més respecte dir "La pera és verda" i ara no em sap tant de greu. A veure si m’entens, tampoc m’agraden les lletres que són súper directes i clares i que no et fan pensar gens, però a la vegada crec que pots ficar elements molt realistes i molt simples dins una cançó que tampoc deixes gaire clar en tot moment de què estàs xerrant. Crec que estic tirant una mica cap a aquesta banda.

El disc és prou contrastat, amb cançons prou diferents com Més minuts que paraules i Fuig i no em toquis.

— Des del meu punt de vista n’hi ha bastants, de contrastos. Hi ha cançons com Fins a maig no revisc i Terra banyada, amb aquest arpegi de guitarra i veu a pèl i un to més introspectiu i tristor. Després hi ha Més minuts que paraules, que musicalment és molt diferent, tot i que la lletra no tant, i Fuig i no em toquis, que sí que és el tema en què m’ho he passat millor i en què hem rigut més tots. Em feia molta il·lusió fer un tema així, que rius una estona, respires, i li lleva ferro a la resta. No has d’estar tan seriota tot el temps.

En directe també ho fas, aquest llevar ferro, quan xerres entre cançó i cançó.

— És que si no pot parèixer que soc una persona trista i depressiva, i clarament no ho soc. M’enrotllo com una persiana i soc bastant alegre en el meu dia a dia, tot i que tinc els meus moments, com tothom. Per això m’agrada mostrar el meu jo 100%. El que passa és que soc molt transparent i tampoc ho puc evitar gaire, ni quan estic damunt l’escenari.

Com veus el futur immediat, amb totes les dificultats que hi ha per programar concerts?

— Tots estem bastant malament, i jo encara he tingut molta sort aquest estiu perquè he pogut tocar bastant, però hi ha músics que ho han passat, que ho estan passant, realment molt malament, perquè és la seva única font d’ingressos. A més, a molts els ha coincidit que just han tret disc i no l’han pogut presentar, cosa que fa molt de mal. Segurament és el que em passarà a mi ara, perquè aquesta tardor pinta molt xunga. Sempre som els més malparats, i això no canvia. I tot i estar en la situació que estem, pareix que ningú ens veu. Els músics som una mica invisibles quan fem nosa. Després sí que a tothom li agrada anar a un concert, però quan estem sofrint i passant gana ningú ens vol.