Caldrà esperar fins al juny perquè arribi 'Mamut', la segona part de la trilogia que Eva Baltasar va començar amb 'Permagel'. En l’apartat de recuperacions de títols catalans emblemàtics del catàleg, Club Editor aposta per Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana; 'Quanta, quanta guerra', de Mercè Rodoreda, i 'El vent de la nit', de Joan Sales. Pel que fa a autors inèdits en català, l’editorial publica 'Fugir era el més bell que teníem', de Marta Marín-Dòmine, especialista en l’estudi de la literatura testimonial. En l’apartat de traduccions, l’editorial traurà una Alice Munro inèdita en català, 'Qui et penses que ets?'; 'La mesura dels nostres dies', de Charlotte Delbo; Brasers, d’Eileen Chang, i un llibre de contes de Lutz Seiler. També recorre a dues noves traduccions de clàssics: 'El castell', de Franz Kafka, i 'Evgueni Oneguin', d’Aleksandr Puixkin.
Maria Bohigas: “Concebre els lectors com a consumidors empobreix la vida col·lectiva”
Entrevista a l'editora de Club Editor, que celebra 60 anys
BarcelonaClub Editor ha viscut tres vides. La primera va començar el 1959, quan Joan Sales i Xavier Benguerel van fundar el seu projecte editorial propi, fins llavors vinculat a Aymà. La segona va arrencar el 1989, quan Núria Folch es va associar amb Columna, sis anys després de la mort del seu marit, Sales; l’editorial va passar a formar part de Planeta el 2001. L’artífex i ànima de l’última vida és Maria Bohigas (París, 1969), que va recuperar l’editorial del seu avi el 2005, primer associada amb Josep Cots, d’Edicions de 1984, i des del 2012 en solitari.
Club Editor fa 60 anys.
És un bon moment per fer balanç. Quan es va crear l’editorial es va fer amb la intenció d’omplir un buit enorme, fruit de la devastació franquista: Sales i Benguerel volien reconstruir el lligam entre els autors i els seus lectors, un projecte ambiciós artísticament, però també de tipus social i polític. Volien apel·lar a un públic ample, eixamplant territori, mostrant literatura que no tingués por de reflectir el present, que és el que feien Rodoreda, Arbó, Bertrana...
L’exposició dedicada a l’editorial a la Biblioteca Jaume Fuster el 2011 es deia Continuar el combat.
L’avi deia: “Els llibres també són una arma”. La guerra s’havia perdut militarment, però la recuperació es podia donar des d’altres terrenys. En el moment de reprendre el projecte fa 14 anys, el panorama era diferent, però la voluntat de treballar en les carències i llacunes per construir alguna cosa on no hi havia gaire res continua sent la motivació principal d’aquesta editorial.
Per a tu, l’edició és...
Un servei. L’edició té sentit en la mesura que és un servei. I el que serveixes és la literatura i el seu públic.
Quina relació havies tingut amb el sector editorial abans de Club Editor? Vas néixer i et vas criar a França.
A París vaig treballar una temporada a Éditions de la Différence, on publicava Michel Houellebecq, que llavors només escrivia reculls de sonets. Poc després vaig marxar a Xile, on vaig formar part de LOM Ediciones, que va ser clau per a la gran revisió historiogràfica d’una societat que acabava de sortir de la dictadura de Pinochet.
Aquesta última experiència va ser important?
Sí. Va ser primordial. Em va fer adonar que els lectors són una comunitat. És evident que els editors volem vendre llibres, però concebre els lectors com a consumidors empobreix la vida col·lectiva.
Què et vas trobar el 2004 quan et vas proposar la compra de Club Editor a Planeta?
La gran florida editorial i literària de la dècada dels 90 estava caient en una situació empresarial, comercial i cultural que era la concentració en grups, la desaparició de projectes editorials amb personalitat literària i d’una ambició cultural més enllà de l’ambició econòmica. Donar autors amb una obra singular, traduir autors estrangers no estrictament consagrats i reivindicar obres literàries que pertanyen a la nostra tradició no passava en el nostre context, fora d’alguna excepció, com Edicions de 1984.
O també Quaderns Crema.
Sí, però era el moment en què Jaume Vallcorba havia reduït les publicacions en català, coincidint amb el creixement d’Acantilado.
Quines línies vau voler traçar des del principi al nou catàleg?
Primer, posar a l’abast obres consistents d’autors llavors desconeguts com Elias Khoury o Aharon Appelfeld i també reivindicar obres de la tradició catalana que ni el públic ni la crítica tenien presents: tornar a publicar Incerta glòria, que va passar del fiambre al long-seller -en venem 2.000 cada any-, publicar les cartes entre Sales i Rodoreda...
Un dels joves autors pel qual vas apostar va ser Marc Cerdó, amb Males companyies, el 2010.
Aquell entorn era més complicat per comunicar un escriptor excèntric com en Marc -excèntric perquè no ocupa el centre-. El 2010 una novel·la com aquesta tenia molt poques opcions de vendre’s. Però era igual d’important publicar-la.
L’any passat, en canvi, una novel·la també excèntrica com Permagel, d’Eva Baltasar, va arrasar.
El públic lector en català ha canviat: ara és més juganer que fa 15 anys. I per sort també tenim llibreries que tenen una incidència en el context cultural. Fer clubs de lectura, presentacions i seminaris té més sentit que mai.
Per què ha canviat, el lector?
A mesura que el sector editorial li ha ofert coses més diverses s’ha tornat més dúctil. La inèrcia d’editar novel·les de Sant Jordi tot l’any ha quedat molt erosionada. Hi ha d’haver autors que se situïn a l’altre extrem, com Sebastià Perelló amb Veus al ras, un llibre que, per cert, també ha tingut una repercussió notable.
Digue’m un dels problemes actuals del sector que et preocupi.
Els editors de literatura a Catalunya tenim, en general, una vocació de servei públic. Els serveis públics culturals, en canvi, actuen com si tinguessin interessos particulars. És difícil trobar institucions que estiguin al teu servei. Això ens complica la vida, perquè en lloc de tenir una corretja de transmissió topem amb un obstacle.