Maria Barbal persegueix les arrels d’una mentida

BarcelonaFa dues dècades Maria Barbal (Tremp, 1949) afirmava, sobre el fet d’escriure, que li agradava perquè “és una manera de viure sota d’altres pells”. I ho raonava d’aquesta manera: “Per ser qui no sóc i fer el que no faig, segurament [és] un intent de transvestisme i d’inconformisme”. L’autora havia publicat la tercera novel·la, Càmfora (1992), que havia aconseguit el Premi Nacional de literatura, i començava a preparar Escrivia cartes al cel, que publicaria el 1996. Cinc novel·les després, la nova ficció llarga de Barbal apel·la a la idea de ser capaç d’experimentar la vida des d’una perspectiva que no és la pròpia.

En la pell de l’altre (Columna), que es publica avui, sis anys després d’ Emma (2008), parteix de la commoció que un fet d’actualitat va provocar en l’escriptora. “Durant anys he tingut una relació d’amistat amb una persona que estava dins de l’Amical Mauthausen -recorda-. Quan el 2005 es va saber que Enric Marco, que presidia l’associació, no havia estat mai deportat, el meu amic em va dir que estava enrabiat i tristíssim. Com altra gent, ell coneixia el cas de Marco, que s’havia silenciat durant anys per compassió”. A partir de la notícia, les preguntes van començar a ballar pel cap de Barbal: “Per què va mentir, Marco? Per què callaven, els altres? I per què s’havia fundat una associació que recordés les víctimes?”

A En la pell de l’altre, aquestes respostes hi són, però presentades en forma de novel·la, a través de dos personatges femenins, la Mireia Ferrer i la Ramona Marquès. La Mireia és “passiva, introvertida i tímida”, i de jove decideix “distanciar-se de la família” perquè “igual que moltes altres persones que arrosseguen drames de guerra, no vol heretar-los, i d’aquí que opti pel trencament”. Aquest personatge manté un diàleg a distància amb una de les seves amigues de joventut, la Ramona. Totes dues van créixer al barri del Poblenou: “Des que es troben al col·legi fan amistat, i hi ha un temps en què una es fixa en l’altra”. Anys després, en el present des del qual arrenca la novel·la, l’any 2000, les dues dones coincideixen en una associació dedicada a recordar expresos polítics i refugiats republicans. Aquí comença un flashback fins a la infantesa de les protagonistes. La Ramona, la família de la qual “va passar per Argelers i Mauthausen”, menteix sobre el seu passat per poder ocupar un lloc que no li pertoca.

El trastorn de la mitomania

“Com en el cas d’Enric Marco, la Ramona no m’inspira compassió, sinó comprensió -diu Barbal-. Una gran ajuda va ser parlar amb la psicòloga Anna Miñarro. Va ser ella qui em va parlar de la mitomania, un trastorn que arrenca quan una persona, de molt petita, s’ha vist mancada d’afecte. Es crea una buidor dins seu que fa que sempre estiguin pendents dels altres, i per això acaben falsejant la realitat i creient els personatges que inventen”. Per descobrir la mentida, en la novel·la, és decisiu un periodista que admira Anna Politkóvskaia, “i, com ella, també posa llum sobre qüestions ocultes”. Barbal no amaga la seva admiració per la valentia de la periodista russa, que “en comptes de tapar-se els ulls davant realitats fosques, va difondre les notícies”. Les revelacions sobre els interessos de Putin en la Segona Guerra Txetxena o les irregularitats del president pro-rus, Ramzan Kadírov, van desembocar en un desenllaç funest. Politkóvskaia va ser assassinada a l’ascensor del bloc de pisos de Moscou on vivia. “El compromís és un tema que m’interessa. Aquí hi trobem el compromís del periodista, però també el d’aquelles persones que dediquen gran part de la vida a una associació”, assegura Barbal.

Decidida a excavar en l’alteritat i entendre’n les raons, Barbal diu que “el que fan els escriptors no és exactament mentir, perquè tot i que la ficció treballa amb la inventiva, i per tant amb la mentida, hi ha molta veritat”. La tasca de l’escriptor és transmetre-la en tota la seva complexitat. I sense moralitzar.