Maria Arnal triomfa com a Sibil·la republicana al MNAC

Maria Arnal & Marcel Bagés

Sala Oval del MNAC. 21 de desembre del 2021

La cantant Maria Arnal es va vestir de Sibil·la per celebrar el solstici d'hivern a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art (MNAC) i va aconseguir una cosa extraordinària, una més en la seva trajectòria artística. Hi va aplegar més de mil persones, assegudes al voltant d'un escenari central que evocava un altar polisèmic: la il·luminació zenital podia induir a pensar en l'Ara Coeli, l'altar al cel que anunciava l'arribada del redemptor, i alhora la coreografia, el vestuari i el gest connectaven amb la roca de l'antiguitat grega des d'on s'escampaven les profecies paganes més funestes. Malgrat el pes referencial d'aquests contextos, Arnal se'n surt amb un espectacle amb personalitat pròpia protagonitzat per una Sibil·la republicana, o amb una consciència cívica lliure de Déu i de déus. Sí que hi ha un rerefons espiritual, però que no està lligat ni a la litúrgia cristina ni a les magufades new age. És, de fet, el que ja transmetia la veu de la versió del Cant de Sibil·la que Maria Arnal i Marcel Bagés van incloure al disc Clamor (2021).

Aquesta mateixa versió i una adaptació del Taranto del hombre del llegendari duo flamenc Lole y Manuel van obrir un concert, dins del Festival Clàssics, en què van tenir papers importants la polifonia del duo Tarta Relena (Helena Ros i Marta Torrella) i el mestratge del guitarrista David Soler (sempre ben coordinat amb Bagés), i en què un cor va aportar coixí vocal i vistositat escènica. Tot i que bona part del repertori va ser el mateix de la gira de Clamor, van saber evitar que fos simplement un altre concert de Maria Arnal & Marcel Bagés. No era un repte menor. És cert que tenien aliats com la singularitat del MNAC i la reverberació d'una Sala Oval molt ben sonoritzada; també comptaven amb un disseny de llums de l'estudi Cube específic i amb una posada en escena sibil·lesca reforçada per les túniques i pels caps envelats del cor. Però calia alguna cosa més perquè el Cant de la Sibil·la no fos un bolet anecdòtic sense relació amb la resta de peces. I és aquí on apareix la intel·ligència d'Arnal, que ha lligat l'espectacle amb una narrativa basada en el concepte de revelació, però no en el sentit del cataclisme apocalíptic.

En clau de revelació es podia llegir ara el crit utòpic de Tras de ti, el misteri de Meteorit ferit, l'esperança d'A la vida (Ovidi Montllor) amplificada per la increïble feina de Bagés i Soler amb les guitarres, i l'enyor de l'amor desconegut d'Anoche, la magnífica versió de l'artista de Veneçuela Arca que Arnal va cantar amb una sensibilitat fora mida. També hi havia revelacions més polítiques, com la de 45 cerebros y 1 un corazón i la del poema de Joan Brossa sobre el poder d'una vaga general que van interpretar amb extra de reverberació i llum estroboscòpica. I d'altres de més lúdiques i travessades per l'èxtasi estupefaent de les profetes, perquè la Sibil·la d'Arnal també convida a deixar-se anar i ballar entre les espirals rítmiques de Ventura i Tú que vienes a rondarme i en la rave amb què van culminar Hiperutopia, amb el públic del MNAC ballant dret a punt de l'espasme eufòric.

"Espero que trobeu les vostres revelacions", va dir Arnal a l'acabar un concert que va demostrar com es pot adaptar un repertori a un espectacle i que el resultat sigui únic.