Maria Arnal i Marcel Bagés sí que saben el poder que tenen

Maria Arnal i Marcel Bagés

Palau de la Música. 18 d'octubre

Diguem-ho ràpid: Maria Arnal i Marcel Bagés van triomfar dijous al Palau de la Música, amb totes les entrades venudes, en una de les últimes actuacions de la gira del disc '45 cerebros y un corazón' (2017). Hauran fet 158 concerts en un any i mig quan acabin la gira. “És una barbaritat que no ens esperàvem. Aquest 'sold out' és increïble”, va dir Arnal al principi d'un concert que també servia per inaugurar el sisè festival Músiques Sensibles.

Maria Arnal i Marcel Bagés tenen un compromís amb la memòria. Algunes de les seves cançons esgarrapen els oblits per treure'n dignitats republicanes sepultades per la infàmia. Altres remenen memòries sensorials, sexuals, esclats de joia. I n'hi ha que són advertiments, recuperacions de crides polítiques per superar la tebior socialdemòcrata i atorgar tot el poder a la gent. Deia Brossa, i canta Arnal, que “la gent no s'adona del poder que té”. Bé, almenys Arnal i Bagés ja saben quin poder tenen ells: el d'instal·lar-se amb tots els honors en la memòria d'un públic que va omplir el Palau de la Música i que es va entregar sense condicions davant l'exhibició de la cantant de Badalona i el guitarrista de Flix.

Tothom dret. Els van ovacionar al final de concert i en els dos bisos. També van cantar els versos d'Héctor Arnau a 'Canción total' i van participar amb crits alliberadors en la catarsi insurgent de 'La gent' i en l'èxtasi, entre la ràbia i la tendresa, de l'Estellés de 'No he desitjat mai cap cos com el teu'. I només les cadires van impedir que el Palau de la Música es convertís en la pista de ball d'una 'rave' quan va arribar l'orgasme còsmic de 'Tú que vienes a rondarme'. L'efecte era encara mes poderós gràcies a la posada en escena de la gira: els músics emmarcats per una pantalla blanca on les ombres agafen els colors de les llums; senzill i poderós alhora, i jugant amb el contrallum, com ja es va veure fa uns mesos al Primavera Sound.

La reacció del públic del Palau de la Música estava provocada per una proposta que partint de les músiques de tradició oral incorpora elements de les músiques experimentals que amaren la manera de tocar de Bagés, però també la manera de cantar d'Arnal. A més, el seu repertori està format per cançons mutants que van canviant a poc a poc amb el temps. La mateixa Arnal ha acabat incorporant nous recursos vocals jugant amb la dinàmica del micròfon tal com fa el Niño de Elche. Curiosament, al Palau aquesta influència va ser més evident en l'evolució d'un tema propi, la 'Cançó de la Marina Ginestà', en la versió de 'Miénteme' del Niño de Elche, una peça que Arnal interpreta fugint de la imitació.

Un altre encert del duo és la versatilitat. Tan aviat poden endinsar-se en espirals de soroll experimental, sobretot quan és a l'escenari el més que guitarrista David Soler (amb qui Bagés sembla mantenir una química especial), com despullar-se a veu i un acord en el fandango del 'Ball del vetlatori'. I a vegades conviuen les dues ànimes a la mateixa cançó, com passa a la immortal 'A la vida' d'Ovidi Montllor, que van tocar al final del primer bis i abans de ser reclamats novament per tancat la nit amb 'Miris on miris', una de les repesques de l'EP 'Verbena'.

Maria Arnal i Marcel Bagés també tenen un compromís amb l'art. Un parell d'hores abans del concert, el sociòleg Richard Sennett i el pianista Alfred Brendel xerraven al Petit Palau de la Música en un acte inclòs en el programa de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta. “Dir que una música és accessible és una manera molt condescendent de pensar en el públic”, va recordar Sennett. Estirant el fil, podem assegurar que el compromís artístic de Maria Arnal i Marcel Bagés és la millor vacuna contra la condescendència.