Maria Arnal i Marcel Bagés: "Hem de transformar-nos de manera 'heavy metal': no podem continuar vivint així"

BarcelonaTornar a començar, tot i que el vent bufi de cara... Amb aquest propòsit engega Milagro, la cançó que obre el nou prodigi de Maria Arnal i Marcel Bagés: Clamor (Fina Estampa, 2021), que es publica aquest divendres. Faula que no es resigna a l'apocalipsi i disc de múltiples lectures, és alhora el reflex d'una crisi personal i una reflexió sobre el canvi climàtic i el futur de la humanitat fugint de la complaença catastrofista. Novament amb David Soler com a productor i part (encara més) constituent del projecte, Arnal i Bagés estiren el fil de l'àlbum 45 cerebros y 1 corazón(2017), sobretot el de cançons com Tú que vienes a rondarme, per remenar noves sonoritats sense renunciar a la vocació popular, a fer ballar i a emocionar. Atenció, doncs, a la gira que comença el 12 de març al Teatre Auditori de Granollers, que passarà l'11 d'abril per l'Auditori de Vilafranca del Penedès i el 22 i el 23 d'abril pel Teatre Tívoli de Barcelona.

¿Sentiu alguna mena de pressió per les expectatives generades amb el disc anterior?

— Marcel Bagés: Un pelet sí, esclar. Som conscients que quan surti el disc l’escoltarà moltíssima més gent que quan va sortir l’anterior. Tot i que t’entra el cangueli, en el dia a dia no hi penso gaire, en això. Durant la gestació del disc, que han sigut gairebé dos anys, el que fas és aixecar-te i fer la teva feina. Jo ho visc així, com una sort i una cosa superpositiva, i fins i tot amb ganes de trobar algun hater, que m’encanten.

Fa un parell de mesos comentàveu que teníeu clar que Clamor no seria un disc de veu i guitarra. Per què?

— Maria Arnal: Perquè tots dos som persones molt curioses. Després del primer disc s’havien obert diverses portes. Abans, en els EP, havíem explorat el diàleg de veu i guitarra amb les cançons tradicionals, i després de fer Tú que vienes a rondarme ens venia de gust continuar explorant un camí amb un patró rítmic molt més repetit. Aleshores vam decidir començar a treballar sobretot la part rítmica amb caixes de ritmes, i amb el David [Soler] vam mirar quina era l’estètica que volíem tenir. Va ser tot un procés d’aprenentatge. I a nivell vocal, en comptes d’una sola veu solista, volíem una multiplicació vocal molt intensa, però tot des d’un patró rítmic.

Quin repte representava treballar d’aquesta manera?

— Marcel Bagés: Doncs va ser tot un repte, sí. Sempre intento aprendre coses noves. Per exemple, aprendre a tocar el piano ha sigut una obsessió, suposo que perquè el meu germà és un gran pianista, i l’admiro molt. Per tant, tant els teclats com el món dels sintetitzadors sempre m’han atret molt. Quan vam acabar la gira, vaig escoltar el Homework de Daft Punk obsessivament, i em vaig comprar una caixa de ritmes. Progressivament, he anat deixant de tocar la guitarra; de fet, em sap greu, però en la meva pràctica diària gairebé no hi és. Era un repte perquè sí que he tingut bastants moments de paranoia i de por, per si aconseguiria que la cosa sonés guai, però també és motivador.

També teníeu clar que volíeu seguir fent ballar la gent, oi?

— Maria Arnal: I no podem! De moment hem de fer-ho amb imaginació.

Us han influït propostes artístiques sobre les raves com la de Los Voluble amb el Niño de Elche?

— Marcel Bagés: Segurament, sí. Recordo que m’ho vaig passar molt bé al concert de Los Voluble amb el Niño de Elche, i jo crec que sí que ha fet forat, potser no de manera conscient, però forma part de la banda sonora d’aquests últims anys.

Què més hi teniu, en aquesta banda sonora?

— Marcel Bagés: Moltes coses. L’altre dia vaig trobar una llibreta on tenia apuntada tota una discografia que em vaig fer per a aquest disc, i hi ha bastant de tot. Arca, Anohni... Recordo que els discos d'Anohni els vaig escoltar moltíssim.

— Maria Arnal: Björk.

— Marcel Bagés: I també recordo escoltar molt la Suzanne Ciani. Al principi tenia la idea d'agafar samples de dones que haguessin treballat amb sintetitzadors i que haguessin estat d’alguna manera amagades, com Delia Derbyshire, que va fer el tema principal de la sèrie Doctor Who, la primera peça pop per a sintetitzadors. Vaig escoltar molta música de dones que treballaven amb sintetitzadors. Però hi ha de tot. Thom Yorke hi està superpresent: m’he dedicat a copiar-lo molt, bàsicament, però copiar-lo molt meticulosament, eh, agafar patrons rítmics i estar escoltant un bombo per veure com el reproduïa amb la caixa de ritmes, per aprendre.

I Laurie Anderson?

— Maria Arnal: També, molt. Laurie Anderson és una superreferència per tota la part de narradora. Hem fet un disc molt de narració, de storytelling pur i dur, sobre com t’expliques les històries, i té molt més de faula i treballa molt més la ficció que 45 cerebros y 1 corazón. I a nivell de lletres, Violeta Parra, Verdaguer, Mercè Rodoreda a Meteorit ferit... Tras de ti és molt coplera. Ventura té aquesta cosa de la poesia popular, amb rimes molt senzilles. I Milagro són dècimes, que les feia servir molt Violeta Parra i ara ho fa molt Jorge Drexler.

Resumint, tot i el material conceptual i la sonoritat amb què treballeu, conserveu la voluntat popular.

— Maria Arnal: Totalment. I és original perquè s’hi creuen coses estranyes, com Violeta Parra, Björk i la filòsofa Donna Haraway [l'autora del Manifest per a cíborgs]. No és una cosa supercríptica tot i pertànyer a l’acadèmia, perquè Donna Haraway parla sobre el poder de les metàfores, i s’inventa un mite, el del cíborg, per explicar el feminisme i la potència de pensar més enllà del gènere. I al costat tens Violeta Parra, que és el més popular que hi ha. Tot això és al disc. Volem emocionar des de les històries en comptes de fer-ho des de la cançó d’amor mainstream.

Quina importància té José Luis de Vicente, el comissari del Sónar+D, en l'origen del disc?

— Maria Arnal: Quan 45 cerebros y 1 corazón va fer boom a finals del 2017, tot va començar a ser molt bèstia. Recordo que l'estiu del 2018 teníem 16 bolos cada mes. En aquell moment jo ja estava pensant en què voldria explicar al següent disc, i paral·lelament m’estava separant [de Marc Sempere, del col·lectiu Compartir Dóna Gustet]. Era un moment de transformació molt fort i de sentir que s’ha de renéixer moltes vegades en una sola vida. Estàs tancant una etapa i començant-ne una altra, i en aquest espai entremig, que és tan confós i vertiginós i tan vulnerable, també poden créixer les flors més precioses. Tens moments de lucidesa molt espectaculars, moments de moltíssima sensibilitat i d’agraïment per les coses que has viscut. En aquell moment just, pensant que aquesta podia ser una història des de la qual explicar les històries del següent disc, el José Luis inaugurava al CCCB una exposició que havia comissariat i que es deia Després de la fi del món. Era exactament la mateixa energia.

Era una exposició que abordava el canvi climàtic des de l'art.

— Maria Arnal: L’exposició era en clau global, d’un planeta en mutació, una miqueta com "el món s’acaba perquè al final hi ha moltes maneres que el món s’acabi, no és només amb un meteorit que cau i ho destrossa tot". Per tant, si avui pot ser la fi d’un món perquè se sosté sobre una estructura de pensament que no és sostenible, doncs demà pot tornar a començar des d’un lloc diferent si tu ets capaç de transformar-te. Vam tenir una intuïció: anar a veure l’exposició i demanar-li al José Luis que ens fes una visita guiada. Jo havia fet un màster d’arts escèniques, i el treball final va ser sobre la companyia de teatre documental alemanya Rimini Protokoll, que també expliquen moltes històries des d’un format experimental molt guai, i a l’exposició justament la millor instal·lació era de Rimini Protokoll. El cas és que després amb el José Luis vam iniciar un procés en què jo treballava unes idees i unes lletres, quedava amb ell i ho comentàvem. El primer disc ja l'havia fet així, però amb Marc Sempere, que aquí ja no hi era, i jo buscava algú amb qui tenir aquesta mena de ping-pong sobre idees i intuïcions. I el José Luis ha sigut de molta utilitat també perquè ell és qui coneixia Holly Herndon, amb qui després vam fer el Cant de la Sibil·la que hi ha al disc. La sensació ha sigut que les fantasies que teníem s’han anat traduint totes en fets; bé, amb els recursos que tenim, que són pocs.

És a dir, has inserit una emoció autobiogràfica en una emoció global.

— Maria Arnal: Volia explicar emocions que partien òbviament des d’un lloc molt biogràfic, però després poder-les situar en escales de transformació diferents: una transformació més personal; una altra de col·lectiva relativa al projecte artístic i a la capacitat de ser més del que havíem sigut, o d’una manera diferent; i una tercera que té a veure amb un món que està canviant cap a un lloc que no sabem i que gairebé només imaginem d’una sola manera: l’apocalipsi superavorrida i superhorrorosa. Al final hem fet un disc sobre la vulnerabilitat, sobre què significa cuidar, sobre la confiança en explicar-te històries que et salvin i que potenciïn justament la imaginació i que no contribueixin al mateix desastre.

Precisament hi ha un contrast entre la fragilitat que expresseu a Meteorit ferit i el to més positiu de Milagro i Ventura.

— Maria Arnal: Unes estan fetes abans de la pandèmia i l’altra durant el confinament. Meteorit ferit és confinament.

¿Heu vist la pandèmia com un moment per reflexionar sobre superar l’antropocentrisme, que també és un dels temes del disc?

— Marcel Bagés: És una coincidència macabra, però òbviament la pandèmia fa reflexionar sobre la fragilitat i com d’inconscients som amb tot l’entorn. No solament amb la idea de què parla el disc, perquè no tothom surt igual de la pandèmia, malgrat l’artilleria de propaganda que deia que "ens en sortirem junts"; uns n'han sortit d’una manera i altres d’una altra. La gent ha deixat d’acceptar aquest tipus de missatges de les institucions, perquè òbviament no n’hem sortit tots igual.

¿La pandèmia us ha afectat fins al punt d’haver modificat coses del disc que ja teníeu fetes?

— Marcel Bagés: Anímicament ens ha afectat a tots moltíssim, i segurament en un procés artístic això es veu reflectit. Ens ha afectat també en el sentit que hem tingut molt més temps, això sí que és cert, i li hem donat moltes més voltes.

Quan vau tocar al Mercat de Música Viva de Vic l'any passat, en el vostre Cant de la Sibil·la ja s'entenia que la visió apocalíptica la interpretàveu en clau ecologista. En el disc agafeu una frase de Timothy Morton, el filòsof de la Dark Ecology, i en general hi una reflexió sobre la nova ecologia. És així?

— Maria Arnal: Totalment. Això també és conseqüència de les trobades amb el José Luis. El tall que surt del Timothy Morton és del Ministre del Futur, el personatge de l’exposició Després de la fi del món. I en cas de la Sibil·la, és un personatge superfascinant: té un origen pagà però després el cristianisme l’agafa i el posa al nivell dels profetes bíblics. És un dels pocs personatges femenins que no està a l’ombra d’un heroi: no és ni la mare de Jesús, ni l’amant ni una de les seves amigues. La Sibil·la té molt de poder perquè sosté una revelació. En lloc de pensar en l’apocalipsi de la manera que ens explica el cristianisme, el propòsit era repaganitzar la Sibil·la. Això va ser una idea de Holly Herndon, que va dir: "L’hem de treure de l’església i posar-la en un altre espai i crear un ambient que sigui immersiu". Per això vam posar-hi les cabres i vam anar a gravar a Ripoll, perquè la Holly volia gravar enmig d’un riu, enmig d’un bosc... I per a la lletra, el poeta Eduard Escoffet ens va ajudar a fer una adaptació a partir de totes les Sibil·les però triant només paisatges que es transformaven; certament hi ha visions molt horroroses, però la idea era treure la mirada humana i que tot plegat s’expressés en un espai com gairebé de fantasia; anar a la primera Sibil·la més grega, la pagana, que sempre acabava llegint el futur en rius i coves, que té mediació directa amb la natura.

Incidiu en el paganisme a Jaque, fent servir la Starhawk, la teòrica del neopaganisme i l'ecofeminisme. Per què us interessa tant?

— Maria Arnal: Perquè són mitologies més contemporànies i més obertes que estan en espais més limítrofs i que també es treballen des de la part artística, estètica i poètica. Al final són històries, i com a històries són molt més divertides, interessants, esperançadores, boniques, belles, que no pas les que ens han explicat tota la vida. El disc parla de transformació, hem de transformar-nos de manera heavy metal: no podem continuar vivint així, que l’aire que respirem és tòxic. Hi ha tot d’estructures mentals que són com bastides sobre les quals anem convivint i que s’aniran trencant en els pròxims anys. Al disc parlem d’inventar nous mites, perquè els que hi ha ja no ens funcionen. Hem d’agafar-nos a aquest do que és la imaginació per poder-nos posar a la pell d’una fulla, d’un grill, d’una balena, d’un riu enmig de Ripoll, i això és el disc, una veu que no saps quin subjecte és i que et proposa mirar el món des d’una altra mirada i transformar-te mitjançant aquesta capacitat que tenim els humans de posar-nos a la pell d’altres coses, fins i tot de coses que no existeixen.

Per cert, a Jaque hi col·labora el Kronos Quartet. ¿Això és fruit d'aquell concert al Grec del 2019 en què la Maria va cantar amb ells cançons de Pete Seeger?

— Maria Arnal: Sí. Ens vam enamorar. Va ser a partir d’això que ells van decidir gravar-me per posar-me en el seu disc sobre el Pete Seeger. Va ser com: «Que guai!» I llavors amb el Gerardo [Sanz, el mànager d’Arnal i Bagés] vam pensar proposar-los que estiguessin en el nostre disc. I van dir que sí!

Com seran els concerts a partir d'ara, amb el David Soler i les Tarta Relena?

— Maria Arnal: Amb el David som un trio, i sense ell no hi hauria disc. Això és molt important. El disc s’ha fet a sis mans i la seva feina com a productor no té res a veure amb la feina de producció que va fer al disc anterior, res a veure. De fet, si alguna vegada anem sense les Tarta Relena, sempre anirem a trio. I la idea de les Tarta Relena venia perquè al disc hi ha tanta coralitat de veus, que jo pensava que seria una pena no aprofitar-les en directe, i fins i tot treballar processant-les en directe com havíem fet en alguna cançó com Desmemoria. A més, al Cant de la Sibil·la hi entraven perfectament. I també és molt poderós veure tres dones a l’escenari. Suposo que acabarem fent diferents formats, perquè hi haurà un moment que elles començaran a fer més bolos.

—