Concert total de Maria Arnal i Marcel Bagés

Barcelona“Per uns moments m'he oblidat de la pandèmia”, deia una exultant Maria Arnal al final del concert que van fer aquest dissabte ella i Marcel Bages al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat. Per al públic va ser igual: mentre Gràcia bullia i cremava pels aldarulls, la música d'Arnal i Bagés transportava el públic a la perifèria brillant d'una galàxia mitjana, molt lluny de la Catalunya confinada i pandèmica. Tant, que el crit d'un espectador de “llibertat per a Pablo Hasél” no va trobar gaire ressò en les butaques, però sí un “Tot el nostre suport contra aquesta injustícia” d'una Arnal pletòrica durant tota la nit, dominant tots els registres amb una veu colossal que es mou del xiuxiueig provocador al raig de vida cristal·lí amb una facilitat que no és d'eixe món. Arrossegant-se com un felí a Fiera de mí, obrint-se en canal per A la vida o entonant la litúrgia medieval i apocalíptica del Cant de la Sibil·la, Maria Arnal tot ho vol i tot ho pot perquè tot en ella és un sí.

Emmarcat en els Festivals Barnasants i Tradicionarius, el concert va seguir la línia marcada en el començament de gira al Mercat de Música Viva de Vic, alternant cançons de 45 cerebros y un corazón i del pròxim disc, Clamor, que es publica el 5 de març. Els acompanyaven també el productor David Soler a la guitarra i el grup vocal Tarta Relena, que formen Marta Torrella i Helena Ros; el primer allibera Bagés perquè es centri en els sons electrònics i ritmes trencats que són la base del nou disc, i les dues cantants embolcallen la veu d'Arnal amb textures que van dels cors lúgubres del Ball del vetlatori a les harmonies rave de Ventura i el seu mantra ontològic: “Todo lo que ves y no es”. El resultat és aclaparador, un concert total en què l'escalfor vocal i la fredor electrònica s'agafen la mà en temes nous com El gran silencio, Tras de ti o un Milagro, que fa accelerar el pols amb el seu clam per reinventar-ho tot.

Sense renunciar a la versió d'Ovidi Montllor que han fet seva (i nostra) i el Tú que vienes a rondarme com a sant i senya del futur, els concerts del duo són ara una experiència més rica en què encara hi cap el trànsit empoderador de La gent però també una "broma" –així la definia Arnal– tan juganera i sensual com Fiera de mí. Respecte a Vic, es van afegir al repertori un parell de temes de Clamor, especialment aplaudit un intens Meteorit ferit inspirat per la descoberta d'un arxiu de gravacions dels senyals de ràdio produïts pels meteorits en entrar a l'atmosfera. “Són com llàgrimes de Sant Llorenç que canten i ens arrosseguen”, explicava una comunicativa Arnal que abans de Canción total demanava al públic que cantés “fluixet” sota les mascaretes. Ella, però, no es podia estar de moure's, saltar i ballar, deixant-se anar en expressió individual d'una celebració col·lectiva anhelada per tots però encara vetada pel Procicat i el sentit comú. “Ens ho haurem d'imaginar –va dir Arnal, simplement–. És un temps per aprendre a imaginar”.