Il·lustració
Cultura05/12/2020

Mari Fouz, la il·lustradora que va estar deu anys sense dibuixar

Forjada a l'ARA, ha esclatat internacionalment amb encàrrecs al 'Time', 'The Guardian' i 'Le Monde'

Xavi Serra
i Xavi Serra

BarcelonaAls 16 anys, Mari Fouz (Cornellà, 1988) va deixar de dibuixar. Ho havia fet des de petita i era la seva passió, una part important de la seva identitat. A classe era la que dibuixava i, si calia fer una imatge per a un cartell, sempre ho acabava fent ella. Però als 16 anys, sense deixar d'estudiar, va entrar a treballar en un videoclub perquè necessitava diners. La feina li agradava molt, però li consumia tantes hores i energia que el dibuix va quedar aparcat. I va seguir així durant els següents deu anys, en què Fouz va estudiar filosofia i disseny gràfic i va entrar a treballar com a dissenyadora a l'ARA. Fins que un dia, fa uns cinc anys, el llapis va tornar a la seva mà i el dibuix es va instal·lar en el seu dia a dia. Ara és una de les il·lustradores catalanes amb més projecció internacional, amb col·laboracions en capçaleres històriques com la revista Time, el Wall Street Journal o TheGuardian.

Fouz relaciona el seu parèntesi amb la naturalesa “poc democràtica” de la feina d'il·lustradora. “Ara ha canviat una mica, però abans era molt difícil dedicar-se a això si no tenies suport econòmic”, diu. “Jo treballava cada dia, també els caps de setmana, i anava molt atabalada”. Curiosament, no van ser els estudis de disseny gràfic ni la feina a l'equip de disseny de l'ARA el que va fer que Fouz tornés a dibuixar. “Va ser quan el meu pare es va posar malalt i jo anava cada dia del diari a casa seva –recorda–. Necessitava tenir alguna cosa que m'agradés i que fos només meva, el meu espai. I amb el dibuix, quan hi connectes, et pots estar quatre hores sense parar i t'oblides de tot. Va ser una gran teràpia”. En paral·lel, Fouz es va apuntar als cursos d'il·lustració de l'Escola Joso, l'acadèmia de còmic més prestigiosa de l'Estat. Ho va fer sense cap objectiu professional, només “per aprendre tècniques, anatomia i dibuixar fons”. Però un dia la cap de disseny de l'ARA, Cristina Córdoba, va veure els dibuixos que Fouz penjava a Instagram. “Ah, però tu dibuixes?”, va dir-li. Al primer encàrrec el va seguir un segon i un tercer, i un dia va sortir la possibilitat d'il·lustrar l'article setmanal de la directora del diari.

Cargando
No hay anuncios

Treballar al diari “va marcar la diferència”, reconeix, perquè “la primera feina sempre és la més difícil d'aconseguir” i perquè la mirada com a dissenyadora li fa pensar sempre les il·lustracions en el context de la pàgina. També va ser clau estar acostumada al “ritme boig del diari”, tot i que, amb el temps, ha descobert que hi ha ritmes “encara més bojos” i que li han arribat a demanar coses “per d'aquí dues hores”. De fet, ara és “horrible” tenir molt de temps per pensar un encàrrec. “Amb la il·lustració de premsa vas de cul, però l'endemà te n'oblides. Quan veus la mateixa pàgina cada dia no deixaries mai de canviar coses”, explica.

Cargando
No hay anuncios

La seva progressió al diari ha sigut imparable i ha firmat algunes portades tan celebrades com la de la façana de balcons del Sant Jordi confinat, que va tenir un ressò que ni ella mateixa s'esperava. “Vaig flipar molt –recorda–. L'encàrrec em feia molta il·lusió i respecte, perquè a l'ARA la portada de Sant Jordi és la portada. Però només vaig tenir un parell de dies, no vaig poder donar-li gaire voltes. I el dia de Sant Jordi em vaig despertar amb el mòbil i les xarxes petats de missatges, a tothom li havia encantat. Jo crec que és perquè estàvem tots molt tristos i allò va ser un canvi de xip”. Un dels detalls que més van agradar va ser que fos una portada doble: la frontal diürna i la contra nocturna. “La proposta inicial era que la il·lustració fos de nit, però em semblava que Sant Jordi havia de ser lluminós, que ja era prou trist que aquell dia haguéssim de quedar-nos a casa. Així que vaig presentar dues opcions i, sense parlar-ne, tant la Cristina [Córdoba] com jo vam tenir la mateixa idea: una per a la portada i l'altra per a la contraportada”.

Cargando
No hay anuncios

Rebia tants encàrrecs que el 2019 va deixar la feina a l'equip de disseny de l'ARA per concentrar-se en la il·lustració, un gest que li ha permès estrenar-se en l'àlbum infantil amb El Lluís i l’Alzina de Querol (Lale), amb textos de Clara Fons Duocastella. Però la seva carrera va fer un salt quan The Guardian va trucar a la seva porta. “Els havien agradat molt les il·lustracions que faig per als articles de l'Esther Vera i em van demanar il·lustrar una peça que després es va fer molt viral”. De seguida van començar a arribar més encàrrecs d'Europa: Le Monde, The Economist, L'express, New Statesman... I, finalment, després de firmar amb una agent canadenca, treballs de mitjans dels Estats Units com el Washington Post, el Wall Street Journal o el de la revista Time, que va fer-li especial il·lusió. “És un referent i, a més, va ser el número de la setmana de les eleccions, que em van dir que era el més venut de l'any”. A Fouz encara li costa creure que es dedica a la il·lustració. “Si m'ho haguessin dit de petita hauria al·lucinat. L'altre dia vaig anar al metge per la mà i em va preguntar de què treballava. I quan li vaig dir que era dibuixant em vaig sorprendre a mi mateixa. Soc dibuixant! Que fort, i que guai”.

Cargando
No hay anuncios
Entre el collage i el dibuix

Un del trets que més identifiquen el treball de premsa de Fouz és la seva habilitat amb el collage, la tècnica que més li reclamen en els encàrrecs que li arriben de l'estranger. “Vaig començar a fer servir el collage a l'article dels diumenges de la directora perquè és una fórmula que funciona bé estèticament i em permet fer jocs conceptuals interessants –explica–. Però a mi el que m'agrada més és dibuixar, i és el primer en què penso quan em donen llibertat, tot i que llavors em poso en el paper de directora d'art i m'adono que per segons quines coses el collage té un punt sobri que a la premsa li va molt bé. I també el faig servir en les portades que faig per a l'editorial Tigre de Paper”. No és estrany, però, que un dels encàrrecs de què més va gaudir fos un en què li van demanar que dibuixés: “M'agrada fer collage, no et pensis, però és molt emocionant poder fer un dibuix i que te'l publiquin al Wall Street Journal”.