Margaret Atwood: “Els governs s’aprofiten del caos i la por dels desesperats”

BarcelonaLa cara de Margaret Atwood treu el cap en una pantalleta a dalt de l’escenari i el públic aplaudeix l’aparició de l’escriptora canadenca. Com passa tot sovint en els últims mesos, paisatges que fins fa poc ens haurien semblat de ciència-ficció, ara ja són del tot raonables: és el que succeeix veient una plaça plena de persones amb mascareta, alineades, mirant una xerrada en una pantalla gegant. I justament això és el que va ocórrer amb El conte de la Serventa, la famosíssima novel·la d’Atwood, quan se’n va estrenar l’adaptació televisiva i va coincidir amb l’ascens al poder de Donald Trump: el règim autoritari i teocràtic que havia inventat l’autora en una imaginària República de Galaad (això sí, situada als Estats Units) a molts ciutadans va deixar de semblar-los una distopia i va passar a acostar-se molt, massa, a la realitat. “La sèrie de televisió no es va veure com un producte de la imaginació sinó que es va llegir com un reality show”, adverteix Atwood. Així és com ella es va convertir en pràcticament “l’única beneficiada per la presidència de Trump”, afirma, fent broma.

Margaret Atwood (Ottawa, 1939) va inaugurar ahir al vespre de manera informal la Biennal de Pensament de Barcelona Ciutat Oberta i, a la vegada, el festival Barcelona Poesia, en un acte que va comptar amb el recital del Premi d’Honor Enric Casasses i la lectura de poemes d’Atwood per part de la poeta Maria Cabrera i Callís. La plaça Joan Coromines, que l’any passat per a la mateixa cita reunia més de 2.000 persones a la xerrada entre Judith Butler i Fina Birulés, ahir al vespre estava ocupada només per 400 cadires col·locades en tires d’una i dues persones, que es van omplir gairebé del tot –si bé el fred del temps i de la pantalla van fer que hi hagués un degoteig de desercions–. Paisatges de la pandèmia. Entre els organitzadors planava el desig que les restriccions anunciades no retallin més una segona edició de la biennal que ja neix molt condicionada en aforaments i sense presència en directe de convidats internacionals, si bé és cert que al cartell hi ha la ratlla de 100 activitats. El mantra és “dia a dia”, amb la confiança que dona estar a l’aire lliure i amb una distància pròpia de #culturasegura.

Durant una hora i mitja, Atwood va mostrar un esperit alegre i generós. Tot i que és “gran” i per això manté un estricte aïllament social (només té contacte amb la família), fa passejos i videoconferències. Aquest últim any ha estat important per acompanyar el llançament d’Els testaments, l’esperada continuació d’El conte de la Serventa i premi Booker: “Durant anys vaig dir que no ho faria. Els autors han de seguir el seu talent, el seu instint i que els inspiri el que els inspiri. Jo vaig fer un llibre boig i la gent es devia pensar que estava com una cabra. Però si no l’hagués acabat, m’hauria quedat encallada. Quan et diuen què has de fer, és una dictadura, no? –planteja–. Però anys després vaig canviar d’idea”.

Què la va fer decidir? “Que ens tornem a acostar a El conte de la Serventa”, diu. L’escriptora és conscient que sona amenaçadora, tant com les seves novel·les, però hi ha motius de sobres: “Serien molt males notícies per al món si tornés a sortir Trump”. I afegeix: “Els seus oponents sembla que lluitin contra Déu, és increïble. Jo crec que ell pensa que és immortal, mai mostra debilitat... Però esperem que no, esperem que es mori”, deixa anar. L’autora confessa que mira les enquestes electorals americanes cada dia, com una “obsessió neuròtica”, molt pròpia dels canadencs: “Aquí diem que si Washington està refredat, Ottawa estornuda”.

Si la Biennal de Pensament volia reflexionar sobre com pinta el futur, que cada dia sembla més temible, sens dubte calia comptar amb l’autora distòpica per excel·lència, la que va imaginar un món en què la societat està ordenada per castes i en què les dones han deixat de ser fèrtils –excepte les criades, obligades a tenir fills violades pels seus líders polítics–. Atwood ahir va revelar un dels seus mètodes d’escriptura: es tracta de comprovar que res del que escriu no ha passat abans. El veritable problema és que el que escriu passi després.

Feminisme i ecologisme

El seu decàleg per a un món millor passa per “evitar les dictadures i la destrucció de la bioesfera; si no, és el comiat de l’ésser humà”, afirma. La política i l’ecologia són dues de les potes que marquen la seva activitat pública i la seva obra, que inclou més d’una quinzena de llibres de poemes, a banda de novel·les i assajos. La tercera pota en què milita és el feminisme. Si va escriure El conte de la Serventa entre el 1984 i el 1985 va ser perquè veia que hi havia un retrocés en els guanys aconseguits per la segona onada feminista dels anys 70. “No es va ratificar l’esmena dels drets de gènere, Reagan ascendia al poder, els drets religiosos tenien més pes... I és quan começo a escriure-la, al Berlín occidental. Llavors hi havia el Mur, els satèl·lits soviètics i ningú va veure que allò es pogués acabar tan ràpidament, gairebé va ser un error, va ser sorprenent, de sobte «Bum!», es va obrir Alemanya”, explica. De la mateixa manera, tampoc s’esperava la reacció dels Estats Units contra l’autoritarisme europeu sorgit als anys 30. Tot és possible: “Mai diguis mai perquè qualsevol cosa pot passar a qualsevol lloc, només depèn de les circumstàncies”, afirma l’autora.

Les dictadures i les revolucions tampoc no són tan llunyanes. “Els governs s’aprofiten del caos i la por, les persones se senten desesperades i de sobte ve l’home fort i diu: «Jo ho resoldré». La por, el caos i la falta de recursos són els motors més forts. No depèn d’esquerres i dretes”, defensa, posant d’exemple la Revolució Francesa.

Margaret Atwood no esquiva cap qüestió. “Com que soc una persona que no té feina i ningú la pot acomiadar, em demanen que sigui portaveu d’alguna cosa, i és un honor. Però jo no hi dedico la vida”, diu. Ella rebutja l’etiqueta d’activista, però, tot i així, està compromesa amb la veritat i amb salvar el planeta: “La força dels oceans és biologia pura i dura. Produeixen el 80% de l’oxigen que respirem. Si moren els oceans tindrem greus problemes per respirar”, afirma.

Casasses fa un cant llibertari

El vespre començava amb una altra crida vital, la d’Enric Casasses, acompanyat sonorament per Ilia Mayer. El poeta va fer una mena de conjur a un “esperit, esperitarro” de vocació llibertària, com ell mateix. El Premi d’Honor va defensar els tres nivells de llibertat a la manera de Giornado Bruno: la llibertat còsmica, que des del fons de la vida encén la vida; la llibertat de “consciència, la intel·ligència, l’ànima, la vida espiritual”; i la llibertat “que es defineix com el fet de no estar a la presó”, va detallar. El poeta va acabar la seva performance amb un magnífic colofó: “Els més cagats són els estats / i els farem caure / res /caminant / a peu / vivint a peu / normal / i així els rics pleguin esbalaïts / de veure’ns tan determinats / a tirar / sense cap capità”. Una imatge de la llibertat guiant el poble. I la poesia i el pensament. Tant de bo.