Mardi Gras a Nova Orleans: 'Let the good times roll!'

Què en sabeu, del Mardi Gras? La imatge més típica és la de les desfilades de vistoses carrosses, els carrers de Nova Orleans abarrotats amb gent disfressada i beguda i les noies que ensenyen els pits perquè els hi llancin collars de falses perles des dels balcons del Barri Francès. Però darrere d’aquesta frivolitat hi trobem tota una tradició. En primer lloc, no s’ha de confondre el Carnaval amb el Mardi Gras: l’un es refereix al període de festes que s’inicia el 6 de gener, mentre que l’altre és l’últim dia d’aquestes setmanes de disbauxa abans del Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma.

Els orígens del Mardi Gras es remunten a l’Europa medieval, passant des de Roma i Venècia als segles XVII i XVIII fins als Borbons a França. El 1699 l’explorador Jean-Baptiste Le Moyne va arribar a un terreny a seixanta milles al sud de Nova Orleans i el va batejar com a Pointe du Mardi Gras, ja que era la vigília d’aquesta festivitat. També va establir l’assentament de Fort Louis de la Louisiane (avui Mobile, Alabama), on el 1703 es va organitzar el primer Mardi Gras dels Estats Units.

El 1718 Le Moyne va fundar Nova Orleans i, ja a la dècada del 1730, el Mardi Gras se celebrava a la ciutat, però sense les desfilades d’avui dia. A principis del 1740 el governador de Louisiana, el marquès de Vaudreuil, va establir els elegants balls de societat, el model per als balls actuals, espectaculars cerimònies de caràcter privat a les quals només es pot assistir amb invitació. La referència escrita més antiga al Mardi Gras apareix en un informe del 1781 de l’òrgan de govern colonial espanyol. Dos anys després es va crear la Perseverance Benevolent & Mutual Aid Association, antecessora dels clubs de Carnaval de Nova Orleans, les anomenades krewes (confraries).

A finals de la dècada del 1830, per Mardi Gras ja es podien veure a la ciutat processons d’emmascarats amb carruatges. El 1856 es va fundar la Mistick Krewe Of Comus, que va introduir les desfilades de carrosses guarnides. El 1870 es va crear la krewe The Twelfth Night Revelers, a qui s’atribueixen els primers llançaments de doblons i collars de perles als vianants, i el 1872, la Krewe of Rex es va inventar la figura del Rei del Carnaval (Rex) i va establir els colors oficials del Dimarts Gras: el porpra representa la justícia; l’or, el poder; i el verd, la fe.

Com Comus i The Twelfth Night Revelers, la majoria de les krewes actuals van tenir el seu origen en clubs socials privats amb restrictives polítiques d’ingrés. La temàtica amb què cada any decoren les carrosses es manté en secret; això sí, abunden les crítiques irrespectuoses als polítics locals, una mica a l’estil de les Falles valencianes. Per definició, les krewes són entitats consagrades a la celebració del Mardi Gras: això inclou l’organització de les desfilades i els balls, la decoració de les carrosses i la fabricació de la quincalla que es llança als vianants.

A Nova Orleans hi ha unes setanta d’aquestes associacions, algunes històriques com la Krewe of Zulu o la Krewe of Bacchus, i altres de més recents com la Krewe d’Etat, la Intergalactic Krewe of Chewbacchus (en honor al personatge de La guerra de les galàxies) o la Krewe of Orpheus, fundada pel pianista i cantant Harry Connick Jr. Des de fa alguns anys, moltes han comptat amb celebritats per presidir les desfilades en qualitat de reis o reines. John Goodman, Roy Orbison, Smokey Robinson, Dolly Parton, Kirk Douglas, Quincy Jones, Quentin Tarantino, Hugh Laurie i Anne Rice han rebut aquest honor, entre molts altres.

I si parlem de les krewes, no podem oblidar els Mardi Gras Indians. Als ulls de l’espectador inexpert, es tracta d’afroamericans disfressats de nadius nord-americans que s’agrupen en tribus des de mitjans del segle XIX. Per què? L’explicació més raonable és que, en viure en una societat segregada, es van reunir en tribus imaginàries per tenir una tradició cultural pròpia i un sentit d’identitat. Com que no encaixaven en les elitistes krewes, van decidir celebrar a la seva manera el Mardi Gras. Per això, van adoptar els vestits i la nomenclatura dels nadius en homenatge a aquells que van acollir els esclaus fugits i els van acceptar en les seves comunitats.

Els indis de Nova Orleans es passen tot l’any dissenyant i cosint a mà els espectaculars vestits amb plomes, lluentons i diamants d’imitació que llueixen el Mardi Gras. Aquest dia, les tribus surten al carrer i, a diferència de les krewes, no acostumen a anunciar amb antelació les rutes ni els horaris de les seves desfilades. Avui dia hi ha al voltant de quaranta tribus, entre les quals The Wild Magnolias, The Wild Tchoupitoulas, The Golden Eagles, Creole Wild West, Guardians of the Flame i Yellow Pocahontas.

El Mardi Gras no és característic únicament de la ciutat de Nova Orleans. També se celebra a les zones rurals de Louisiana: el Courir de Mardi Gras o Mardi Gras cajun és una tradició que es remunta a la França medieval (i potser abans, a les celebracions paganes precristianes), quan els camperols es posaven vestits ridículs per burlar-se de les classes dominants (nobles, clergues i intel·lectuals) i anaven a la recerca d’almoines.

Actualment, els participants (anomenats els Mardi Gras i liderats per Le Capitaine) recorren la població a peu o a cavall i s’aturen a cada casa: entretenen els seus inquilins amb balls i càntics, i els demanen ingredients per elaborar un gumbo (un guisat amb pollastre i salsitxes, entre altres coses). Generalment els acostumen a llançar pollastres vius que han d’agafar, cosa que, afegida a l’abundant consum de cervesa, provoca situacions hilarants.

Les disfresses dels Mardi Gras són senzilles: normalment, són pantalons i camises amb grans franges de teles multicolors. També s’utilitzen màscares i barrets, com el caputxó tradicional, un barret alt i punxegut molt característic que demostra les seves arrels medievals. Segons Fermin Muguruza, “és molt semblant al que celebrem al País Basc a Lantz, a la zona del Baztan, per la manera de vestir-se, amb aquests colors i aquests barrets”. Cada grup va acompanyat d’una banda de cajun, situada damunt d’un carro o tràiler. Després d’aconseguir tots els ingredients, cuinen el gumbo i ballen i canten fins a la mitjanit.

I seguint amb la gastronomia, no podem acabar sense mencionar un altre costum d’aquestes festes a Nova Orleans: el king cake, que es menja per postres a partir del 6 de gener i durant els dies del Carnaval, però especialment el Mardi Gras. Un pastís amb els colors porpra, or i verd, dins del qual s’amaga la figureta de plàstic o porcellana d’un bebè; qui la troba és coronat rei o reina i haurà de comprar el següent king cake. Una nova mostra de l’herència europea a Louisiana... O no us recorda el nostre tortell de Reis?