Marcel Riera, guanyador del Carles Riba, homenatja grans veus anglosaxones

Fins Llum d'Irlanda , llibre guanyador del 53è premi Carles Riba, Marcel Riera (Badalona, 1956) només havia publicat dos reculls, Lluny (Viena, 2006) i L'edat de coure (Viena, 2008) -premi Vila de Martorell de poesia 2007-, però la seva tasca literària no s'ha limitat només a l'obra pròpia, sinó que des de fa uns anys compagina la creació amb la codirecció de la col·lecció El Cercle de Viena , al costat d'Àlex Susanna i Enric Viladot, tot això sense oblidar diverses aportacions com a traductor: ha publicat la seva versió d' El riu , de Rumer Godden; d' Un mestre modern , de James Fenton; de Finestrals , de Philip Larki, i de La marca de l'aigua , de Joseph Brodsky, acabada de publicar. "Quan vaig adonar-me que no hi havia res de Brodsky en català vaig començar a traduir-ne aquest llibret meravellós -explica-. Com que no m'hi dedico a temps complet, m'hi he estat onze anys!"

L'exigència i tranquil·litat amb què s'ha pres la traducció del llibre de Joseph Brodsky és similar a la cura amb què Riera escriu i endreça els seus poemes. "No va ser fins al cap d'uns anys d'anar escrivint que no em vaig adonar que tenia uns quants textos amb Irlanda de fons -assegura-. Els poetes treballem sols, amb fe i constància. Mai no acabes d'estar segur si el que has escrit ho arribarà a llegir algú".

Llum d'Irlanda s'ha anat configurant a poc a poc com un "homenatge a algunes de les grans veus anglosaxones del segle XX", entre les quals hi ha Patrick Kavanagh, Louis MacNeice i W.H. Auden. "James Joyce apareix en dos poemes: un és sobre la vetlla de Finnegan i a l'altre Marcel Proust parla sobre l'autor de l' Ulysses i Dublinesos -fa memòria Riera-. Seamus Heaney també hi surt molt, per a mi és la síntesi de tots, és un autor que m'interessa molt. Al llibre fins i tot hi ha una cançó propera a W.B. Yeats, encara que el poeta no hi surti esmentat directament". Si recentment escriptors com Enrique Vila-Matas i Jordi Soler han publicat novel·les en què Irlanda és una de les grans protagonistes, en el cas de Riera el país de "la humitat, la pluja, el whisky i la cervesa" és un viatge metaliterari per acabar parlant d'un mateix: "Els poetes escrivim sobre el que som, el que ens agrada i el nostre entorn més proper. Jo he tingut més afinitat amb Kavanagh i Auden que amb Salvat-Papasseit i Màrius Torres. Tot i això, escric amb la consciència de pensar que sóc una baula més d'una llarga cadena. Procuro que als meus versos hi ressoni la veu dels avantpassats: dels versos de Dylan Thomas traduïts per Manent, per exemple. M'agradaria que el lector de Llum d'Irlanda es pregunti si l'illa de la qual parlo no és també la nostra. Parlo d'un país dividit, amb una llengua en perill d'extinció i en lluita perpètua per ser ells mateixos".

Marcel Riera va aprofitar el premi per elogiar tres col·leccions de poesia que segueix i admira des de fa anys: Els Llibres de l'Óssa Menor , L'Escorpí i El Mall . "La tradició de traduir l'alta poesia estrangera al català es va acabar amb la democràcia i la normalització lingüística -va queixar-se-. Els grans poetes necessiten no només ser traduïts sinó també retraduïts en generacions següents. Cada vegada es tradueix menys poesia. El consum de llibres ha augmentat en detriment de l'alta literatura".