La marca de l’esvàstica en la cultura pop

BarcelonaSid Vicious amb l’esvàstica a la samarreta. Eric Clapton cridant a mantenir un Regne Unit blanc. Bryan Ferry declarant que “la presència dels nazis era impressionant”. El grup asturià Ilegales cantant una cançó titulada ¡Heil Hitler! “per molestar els hippies ”. Pel·lícules basades en l’explotació eròtica de la iconografia nazi com Ilsa, la lloba de les SS. Grups amb noms que fan referència a la toponímia de la infàmia com Spandau Ballet i Joy Division. Quina és la naturalesa de la presència del feixisme i el nazisme en la cultura pop? ¿Convicció ideològica, provocació, fetitxisme estètic, buidatge simbòlic per fer-ne una crítica? Aquestes qüestions són un dels motors de Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop (Libros Crudos), un assaig escrit per Jaime Gonzalo (Bilbao, 1957), periodista amb una llarga trajectòria en el periodisme musical i contracultural i cofundador de la revista Ruta 66.

“La música és un cavall de Troia per penetrar en un fenomen sociològic”, diu Gonzalo, que assegura que el propòsit del llibre és “estudiar la fetitxista dualitat amb què diferents manifestacions pop i rock no adscrites a una ideologia determinada, o teòricament filiades en una altra de contrària, han engruixit el residualisme estètic nazifeixista, i la implicació del feixisme en l’aparell ideològic i industrial de les cultures de rock, consum i oci”. És a dir, al llibre no hi ha aquelles manifestacions obertament nazis, com ara els grups d’extrema dreta. “Els he deixat fora per pura profilaxi intel·lectual. Són postures molt extremes i òbvies, i a mi m’interessa molt més l’ambigüitat”, explica. Tampoc aborda altres totalitarismes. “L’estalinisme hauria requerit un altre llibre, perquè les relacions amb el també rock són extensíssimes”, recorda.

Segurament per “deformació professional”, la música és l’eix d’un assaig que també aborda altres àmbits i que fuig del judici superficial i de la condemna intransigent que sovint evita aprofundir en “les connexions entre una cultura pop i el pensament reaccionari de dretes”. “No m’interessa tant la música com la ideologia que s’amaga darrere dels músics i l’oportunitat de poder investigar en altres aspectes com la literatura stalag jueva, el cinema naziexploitation i el nazi chic ”, diu Gonzalo.

Control de masses

El rock com a “entitat superior davant la qual postrar-se”

“La massa no és res per si mateixa, sinó un ramat d’ovelles fins que no se l’organitza. Si se la guia, cal fer-ho amb dues brides: l’entusiasme i l’interès, el costat místic i el costat polític”. Això explicava als anys 30 Mussolini al periodista Emil Ludwig, tal com recull el llibre Tres dictadores, editat aquí per Acantilado. D’alguna manera, Mussolini estava anticipant el que Gonzalo considera una de les dinàmiques totalitàries del rock: “Postrar-te davant una entitat superior que se suposa que té unes claus que tu no tens”. “El poder pot fer realment el que vulgui sense donar cap explicació. I el rock, portat al pla purament escenogràfic, és això: sembrar la ficció que tu pots ser tu mateix i fer el que vols fer. I què pots fer? Comprar un disc, anar a un concert i posar-te una samarreta”, explica. Tot i l’esmena a la totalitat de l’espectacle, Gonzalo creu que el rock encara pot “proporcionar estímuls intel·lectuals o purament animals”, però assegura que, com el feixisme, “el rock et dilueix com a individu”.

Reflex de la societat

Quan músics com Eric Clapton donaven suport a polítics racistes

“Això és el Regne Unit, un país blanc!”, exclamava Eric Clapton en un concert l’any 1976, i tot seguit demanava que la gent votés Enoch Powell, un polític conservador que havia articulat un discurs antiimmigració inequívocament racista.

Rod Stewart i David Bowie també havien simpatitzat amb Powell, com bona part de la societat britànica que durant aquells anys de crisi econòmica va decantar el poder cap a la dreta i la posterior victòria de Margaret Thatcher el 1979. És en aquest context, i amb cocaïna pel mig, quan Bowie va identificar Hitler com “una de les primeres rock stars ” en una entrevista a Playboy, i va afirmar: “El millor que pot passar és que vingui un govern d’extrema dreta”. “Almenys això aconseguirà alguna cosa positiva perquè causarà una commoció en la gent, que haurà d’acceptar una dictadura o desfer-se’n”, deia Bowie amb ambigüitat, com quan havia assegurat que “Anglaterra està preparada per a un líder feixista”. Tan aviat pot ser una apologia del feixisme com una lúcida anàlisi d’una societat amarada pel fantasma del feixisme. Això sí, menys manies va tenir quan va dir que Roxy Music i Kraftwerk “s’aproximaven a una mena de neonazisme”. Gonzalo considera “absurd carregar les tintes” en casos com el de Bowie, tot i que no oblida el flirteig del Duc Blanc amb “l’aparell simbòlic nazi” i la fascinació per personatges com Goebbels.

El fetitxisme estètic

Les esvàstiques com a mercaderia punk

Sid Vicious i Siouxsie Sioux lluint l’esvàstica. Els Sex Pistols banalitzant l’Holocaust en cançons com Belsen was a gas. El nazisme es va convertir en una mercaderia més del punk britànic. A posteriori, gent com Siouxsie han elaborat una explicació justificatòria: “Era com desafiar els pares. Odiàvem la gent gran, sempre insistint amb Hitler”. Gonzalo desactiva primer la suposada rebel·lia del gest -“El rock és qualsevol cosa menys rebel”, diu- i després l’excusa de Siouxsie anant novament al context i recordant que, en la cèlebre entrevista als Sex Pistols al programa de televisió Today, l’escàndol el va provocar “el llenguatge blasfem”, però no el braçal amb l’esvàstica que duia un component del seguici de la banda. “Als anys 70, portar una samarreta amb l’esvàstica no causava estupefacció. Segurament ara seria diferent”, diu Gonzalo. Ja ho era als anys 90, quan Crispian Mills, del grup Kula Shaker, declarava: “Tothom sap que la democràcia no funciona. Hauríem de tenir un cos no elegit que establís barems”. I, poc després, en una altra entrevista en un setmanari musical, assegurava que li encantava l’esvàstica, però com a imatge de la cultura índia. La premsa generalista va reaccionar immediatament, va investigar el passat de Mills connectat amb l’extrema dreta i tot seguit van arribar les disculpes.

El fetitxisme estètic serveix per explicar com s’enfronta la música a la representació del feixisme i del nazisme. “Hi ha oportunisme, sí, perquè en el rock es tracta de cridar l’atenció, i puc trobar raonable que utilitzin determinada estètica; ara bé, una altra cosa és la falta d’arguments per fer-la servir. ¿Fins a quin punt la persona que utilitza la simbologia nazi en el context rock l’ha estudiat o s’ha preocupat de saber-ne els pros i els contres que li pot generar?”, es pregunta Gonzalo. La resposta la podria donar el cas de Lemmy Kilmister, el líder de Motörhead, que col·leccionava material de l’exèrcit nazi “com a vàlvula de seguretat per impedir que aquesta forma de govern torni a existir”. Lemmy es va fotografiar amb una gorra de les SS per a un diari alemany, i la fiscalia alemanya el va investigar per exhibició de simbologia apologètica del nazisme. L’ús de l’aparell simbòlic nazi és menys problemàtic quan queda clar que és una paròdia, com la que Mel Brook va fer a la pel·lícula, i també musical, Els productors, però qualsevol altre cas implica assumir que s’entra en un fangar interpretatiu.

El parany del ressentiment

L’extrema dreta sociològica en el ‘hardcore’ de Nova York

“El germen del feixisme és el ressentiment, que no és només racial sinó també social”, diu Gonzalo. I la lògica depredadora del capitalisme fomenta el ressentiment. Les dinàmiques gentrificadores i la configuració d’un white trash urbà són a l’arrel del sorgiment d’un hardcore reaccionari, també homòfob, en la Nova York dels anys 80: blancs de classes desposseïdes aplegats en subguetos dins dels guetos negres. Aquest era el públic de bandes que, com Agnostic Front, tot i reflectir certa ambigüitat simbòlica, transmetien odi i ressentiment típicament feixistes. La simbologia nazi va penetrar també en grups del sud dels Estats Units com Antiseen, ressentits per la manera com eren percebuts per la resta del país. I és que els prejudicis, com passa a l’Europa d’avui, alimenten el feixisme. “El feixisme ha existit sempre”, diu Gonzalo.