Marc Recha: “La indústria del cinema català s’ha desballestat”

CanesMarc Recha no estrena un llarg des de Petit indi (2009), però aquesta setmana no ha parat quiet al Festival de Canes. Un dels projectes que prepara, Ruta salvatge, ha estat seleccionat pel prestigiós Atelier del festival. I el català també ha presentat el film col·lectiu Ponts de Sarajevo, projectat en una sessió especial de la Secció Oficial, que a més del català compta amb autors com Cristi Puiu i Jean-Luc Godard.

Quin és el funcionament de l’Atelier del Festival de Canes?

La Cinéfondation selecciona 13 projectes que troba interessants a partir del guió i organitza reunions amb distribuïdors, venedors i productors d’arreu del món. De cop i volta se t’obren les portes d’Alemanya, de Noruega, de molts països. I, gràcies a això, de vegades s’aconsegueix armar la producció d’una pel·lícula.

En un moment com l’actual, a més, deu ser una ajuda clau.

Esclar. De moment, la pel·lícula només té producció a França. La indústria del cinema català s’ha desballestat de manera criminal. En dos anys s’ho han carregat tot. Però, mira, a Canes hi ha tres catalans: Jaime Rosales, Lluís Miñarro i jo. Cal que algú prengui nota d’això i faci un debat profund sobre quin model de cultura volem per a Catalunya.

Què ens pots dir del nou projecte?

És un guió antic que es diu Ruta salvatge, ambientat a la Cerdanya. Hi ha un personatge que s’hi ha refugiat fugint del seu passat i cuida jardins i, paral·lelament, hi ha dos exassassins serbis que es dediquen a robar bancs i joies. Els seus camins es creuen quan intenten col·locar el seu material a la Cerdanya. És una mena de thriller barrejat amb la meva mirada personal sobre el paisatge.

El curt que has dirigit per a Ponts de Sarajevo també està relacionat amb la Guerra de Bòsnia.

Sí, però és casualitat. És sobre un noi que li explica al seu germà què els va passar quan van fugir del setge de Sarajevo per acabar establint-se a Banyoles. I ho he encreuat tot plegat, com faig sempre, desdibuixant les fronteres entre la ficció i la realitat, amb una història que em va explicar Vicent Partal de quan els nacionalistes serbis van bombardejar la biblioteca de Sarajevo i la gent, espontàniament, va anar a la biblioteca a salvar llibres. Alguns van amagar els llibres a casa fins que va acabar la guerra i els van retornar.

Retrates una segona generació que, tot i no haver viscut la guerra, encara respira la violència.

Esclar. Si més de 60 anys després de la Guerra Civil nosaltres encara tenim els problemes que tenim, imagina’t ells. El que passa és que els joves bosnians d’ara han decidit passar de tot allò, no volen saber res de la guerra. Com els nostres pares. La meva teoria és que són necessàries dues generacions després d’una guerra perquè la gent vulgui demanar explicacions.