Marc Recha filma la seva ‘illa del tresor’ a Menorca
El director estrena al Festival de Cinema de Gijón ‘La vida lliure’, on torna a treballar amb Sergi López
GijónQuan Marc Recha començava a donar forma al seu cap a La vida lliure, una història sobre dos nens a la Menorca rural del 1918, va tenir la temptació de fer la pel·lícula amb el seu fill, el Roc, que ja era el centre absolut d’ Un dia perfecte per volar, el seu treball anterior. Però al final es va decantar per un actor menorquí per respectar-ne la parla. Ara bé, el director no descarta tornar a rodar amb el seu fill. “Quan estigui en plena adolescència, potser l’assaltaré amb la càmera per rodar una pel·li de pare i fill en pla Cassavetes”, diu amb els ulls brillants.
En un renovat Festival Internacional de Gijón que ha recuperat l’esperit dels seus millors anys amb l’arribada d’Alejandro Díaz a la direcció, Recha va presentar ahir La vida lliure, que comparteix amb Un dia perfecte per volar la centralitat de la mirada infantil afegint-hi tocs d’aventura, memòria històrica i intriga, però en una versió despullada d’aparatositat. La Tina i el Biel, els protagonistes, són dos nens que des que la mare se’n va anar a Algèria a buscar feina viuen amb el seu oncle, un pagès que treballa les terres d’un terratinent. El seu caràcter ferm, tossut i resignat contrasta amb el del Rom (Sergi López), un home que viu en una platja pròxima, alimentant-se del que ofereix la natura, sense passar comptes a ningú. En ell, els nens hi troben un company de jocs, un proveïdor d’històries fantàstiques i una inspiració per atrevir-se a somiar una vida diferent. Però també un primer contacte amb l’ambigüitat i la foscor de la realitat adulta, on les coses no són sempre el que semblen.
Paisatge “potent i primigeni”
La Menorca que retrata La vida lliure té alguna cosa d’escenari novel·lesc: una illa neutral en un mar solcat per submarins letals i vaixells de guerra, un refugi de pirates (contrabandistes) on sobrevola l’amenaça d’una epidèmia de grip que està arrasant mig Europa. Recha coneixia Menorca des de la infància i es confessa fascinat pel seu “paisatge potent i primigeni” d’illa mediterrània. “Feia molt temps que tenia ganes de rodar una pel·lícula d’època, però sense caure en aquesta cosa vuitcentista i luxosa -explica-. Així que vaig treure decorats i escenaris fins a arribar a la mínima expressió. És la Menorca del 1918 però podria ser la d’avui”. Un dia perfecte per volar es va rodar en tres dies. Sense arribar a ser tan meteòric, el rodatge de La vida lliure també va durar poc, només quinze dies. “Potser no tenim combustible per fer volar un Jumbo, però amb dues garrafes ja pots fer enlairar una avioneta -diu el director-. No és un film d’aventures clàssic en la forma, però a mi ja m’agrada suggerir les coses i submergir-les en capes”.
Entre els referents que maneja Recha hi ha Aigua de mar, el recull de narracions marineres de Josep Pla, i també la novel·la inacabada El primer home, d’Albert Camus, que l’inspira a utilitzar el personatge de la mare absent per parlar del gran fenomen migratori que hi va haver de Menorca a Algèria. “Era el gran destí de la immigració de Menorca. Tota la família de Camus, per exemple, eren menorquins que van fugir de la gana -explica-. Quan Algèria es va independitzar, la majoria dels immigrants van marxar al sud de França i fa un temps encara es trobaven restes menorquines en la parla d’alguns indrets”.
A La vida lliure Recha torna a treballar amb el seu amic i veí Sergi López, que ja tenia un paper important a Un dia perfecte per volar. “Aquí el seu personatge és més martingaler, un encantador de serps. Va sorgir una mica arran de L’illa del tresor, és el Long John Silver de la nostra història -diu Recha-. És un home inquietant però alhora capaç d’enlluernar els nens explicant-los històries inventades. I el Sergi té aquesta ambigüitat: és l’oncle que sempre has volgut tenir i a la vegada un paio imprevisible”.
Núria Prims, des de la llunyania
Els dos descobriments de La vida lliure, tanmateix, són els joves Macià Arguimbau (Biel) i, sobretot, Mariona Gomila (Tina), encarregada de subministrar el centre emocional del film en una actuació que irradia força i lluminositat. També destaca el treball sobri i físic de Miquel Gelabert i, en un segon pla, la imatge llunyana de Núria Prims, gairebé com un personatge mitològic. Ella és un dels passatgers d’un vaixell ancorat a la platja on viu el Rom, una dona elegant i bella que permet a la Tina albirar un altre món. Sobta, tanmateix, que Recha no li hagi concedit cap diàleg i la filmi sempre des de la distància. “A l’hora de construir el guió va ser un gran debat -reconeix Recha-. La bellesa de la Núria i del vaixell eren molt temptadores de filmar i de fet vam arribar a rodar algunes escenes al vaixell però no les vam fer servir. La història s’havia d’explicar des del punt de vista dels nens i la Núria ha de ser una imatge icònica que pot representar tant la llibertat com la mare”. Prims, per cert, també fa de coach dels dos nens protagonistes. “Si no hagués sigut per ella, els nens no haurien funcionat. Ella s’encarregava dels nanos, estava amb ells tot el dia i feia possible que jo els dirigís. S’ha implicat molt creativament en la pel·lícula”.
Amb el vell projecte de thriller encara encallat, Recha admet que no fa sempre les pel·lícules que vol, sinó les que pot. “M’agradaria fer un altre tipus de pel·lícules, rodar thrillers, westerns, cinema bèl·lic. És d’on ve la meva cinefília. Però ves a saber, potser les pel·lícules que haig de fer són aquestes i no les altres. I potser les altres no funcionarien”.
