Marc Martínez: “No tinc feina i tinc tres fills; la meva situació pot ser precària en uns mesos”

BarcelonaL’actor Marc Martínez està promocionant la sèrie de Netflix Hache, que estrena segona temporada el 5 de febrer, però a la vegada està angoixat pel seu futur. Tot i que és una de les cares conegudes de l’audiovisual català –tothom recorda el mataiaies de 'Nit i dia'- i ha actuat i dirigit als principals teatres del país, no treballa des del juliol. Només ha fet dos petits papers en una pel·lícula de Dani de la Torre i una sèrie de Bob Pop. Té al davant un 2021 en blanc.

Dius que no tens feina, però a la vegada estrenes Hache.

— I m’hi va la vida. Perquè no tinc feina i tinc tres fills. I la meva situació pot ser de precarietat d’aquí uns mesos. La situació dels actors sempre és molt delicada i, amb la pandèmia, ja és horrorosa, perquè ara és un campi qui pugui, no funcionen ni les famílies, la gent està acollonida.  

A vegades costa pensar que els famosos tampoc no se’n surten.

— Tinc 55 anys i una trajectòria, però no soc una estrella. Els workers, actors com en Josep Julien, en David Bagés o jo, que som amics, sempre estem a la corda fluixa.

Però la gent et considera una cara coneguda.

— No m’hi sento i no ho soc. Soc conegut aquí i tinc reconeixement. I tot i que estic en un bon moment personal, no ho és professionalment. No soc un workaholic, treballo per anar fent. Abans podia viure d’una pel·lícula, una sèrie i una obra de teatre a l’any, i era feliç. M’he mantingut en una segona línia discreta perquè m’ha agradat dirigir, escriure, la música, el meu grup, els fills, l’hort. He tingut oportunitats per guanyar molts diners i les he rebutjat. Però amb la crisi de fa deu anys això es va acabar i a mi em va agafar a contrapeu. Per sort, estic bé: he tingut un bebè i el meu fill gran [León, 16 anys] no para de treballar. Li vaig dir: “Si la cosa continua així, amb els diners que guanyes i l’edat que tens, hauràs d’ajudar a casa”. 

I tu què faràs?

— Els meus representants de Madrid creuen en mi i volen rellançar la meva carrera, però costa molt. No hi ha tanta oferta, i hi ha el Manolo Solo, que és un dels millors actors de la meva quinta, que ara no para. Mirant enrere, jo no m’he focalitzat en la meva carrera com a actor audiovisual. El Manolo Solo sí i a ara s’ha convertit en un protagonista.

Has fallat en això? 

— Potser sí, potser hauria d’haver picat pedra en culebrons de Madrid, però ho lluitaré. Mai havia demanat feina i els últims anys ho he fet. Li he demanat feina a l’Eduard Fernández, que té 40 projectes. Què passa? Que has d’estar de moda, i jo he sigut molt meu. La independència l’acabes pagant.

Mai havies buscat feina?

— No. Jo he tocat tots els pals, m’ha agradat obrir-me, m’ha fet por el tancament mental, les famílies. No vaig voler anar a Madrid amb el Mario Gas, no vaig voler fer de director o vaig posar unes condicions que consideraven inacceptables, com assajar quatre mesos. Però d’això a que ara no em guanyi la vida amb la meva feina, amb el meu currículum. He actuat en 400 títols. No demano ser una estrella, només viure amb dignitat sense patir.

Si no et truquen, podries aixecar un espectacle com vas fer amb el monòleg musical Mal Martínez?

— Ui, allò va ser molt contradictori. Màxim plaer en la creació i molt dolor. Vaig veure que si no tens una embranzida de popularitat, que et dona la televisió, el teatre no pita, és una cosa de lletraferit i d’ulleres de pasta. Amb Mal Martínez vaig decidir deixar el teatre. Vaig tenir les millors crítiques i no em vaig guanyar la vida. Guanyava més el tècnic que jo. Si la meva companya no estigués treballant al culebró de TV3, ara hauria d’entrar en una escola, una feina que m’encanta però no et dona disponibilitat per actuar.

T’has plantejat deixar-ho?

— No. Jo soc optimista. He buscat representats a Madrid, que són joveníssims i boníssims. M’he centrat en el cinema i tinc esperances que soni la flauta. Com al Pep Munné amb 'La casa de papel'. M’he de fer el nom ara, sent un sènior, perquè a Madrid no em coneixen. Tot i que si fos una dona encara seria pitjor, perquè les actrius deixen d’existir.  

Te n’hauràs d’anar a Madrid?

— Això ja no ho faré. Hi podré anar a treballar uns mesos, però tornaré aquí. Perquè la fama d’una sèrie d’aquestes no dura i no et compensa, i tampoc no aprofundeixes en la teva feina. Amb Hache hem rodat aquí i m’ho he passat molt bé. Vull posar el meu granet de sorra perquè es faci audiovisual des d’aquí.  

Encara ets dels afortunats. Una sèrie a Netflix no et salva l’any?

— Sí, puc tirar uns mesos. Però jo tinc caixet de treballador. Del que s’hauria de parlar és del que cobren les estrelles, que són tants diners que fa vergonya dir-ho. És cert que no em puc queixar, però el futur incert et provoca una angoixa. Parlo en nom meu i de molts companys, sobretot gent de teatre.

Com t’imagines els propers anys?

— Em queden deu anys bons de carrera i vull treballar molt. M’agradaria muntar un estudi de coach a Mataró, tenir una marca pròpia. Al teatre dubto que hi torni, estic cremat i ha deixat d’interessar-me. M’agraden els joves. Vaig anar a veure 'Els ocells' de La Calòrica i vaig repetir l’endemà. Això és una meravella i aquests han de tallar el bacallà els propers 20 anys. El teatre ha de ser transformador i l’han de liderar els joves.