El maqui Elio Ziglioli podrà tornar a casa

BarcelonaDarrere una gran porta de fusta, en un tros de terra sorrenc, fora dels murs del cementiri de Castellar del Vallès, hi ha un petit espai on el 1949 van enterrar el maqui italià Elio Ziglioli (Lovere, 1927 - Castellar del Vallès, 1949). Una desena de pedres simulen una tomba i al mur hi penja una petita placa de ceràmica amb el seu nom. Fins fa set anys, però, ningú sabia que aquest jove anarquista, que va venir a Espanya per lluitar contra Franco, estava enterrat allà. Al Registre Civil no se n’especifica ni el nom ni l’edat. Només es detalla que és un home desconegut, que aparentava tenir uns 25 anys i que havia mort a la “despoblada” carretera de Terrassa. Va ser el 3 d’octubre de 1949 i, segons el Registre Civil, la causa de la mort va ser una hemorràgia interna. En realitat, la Guàrdia Civil li va disparar dos trets quan ell estava emmanillat.

La placa la va col·locar una neboda de Ziglioli, l’Erica Volpi. “La germana de l’Elio el va estar buscant durant més de 70 anys i no el va trobar. Va escriure a la Creu Roja, a les ambaixades i consolats, fins i tot a la Legió Estrangera. Però mai va saber què li havia passat. Quan ja molt malalta i molt gran, li vam dir que finalment l’havíem trobat, va dir que era impossible”, assegura Volpi. La germana va morir poc després sense creure’s que el seu germà estava enterrat a Castellar del Vallès. A Volpi la notícia li va arribar a través de l’Ajuntament de Lovere. L’historiador Argimiro Ferrero hi va escriure preguntant si al municipi encara hi vivien familiars de Ziglioli. “Vaig venir ràpidament i molt esperançada a Castellar. Ja hem comprat una tomba a Lovere per poder-hi portar l’Elio i que pugui estar amb tota la família”, diu Volpi.

Exhumació en sis mesos

La Generalitat de Catalunya s’ha compromès a exhumar la tomba de Ziglioli. El divendres passat es va estrenar a BRAM!, la mostra de cinema castellarenc, el teaser del documental Un vas d’aigua per a l’Elio que ha dirigit Pere Joan Ventura. Durant la projecció, la directora general de Relacions Institucionals, Carme Garcia, va assegurar que l’exhumació es farà en un termini màxim de sis mesos.

En el projecte arquitectònic del cementiri de Castellar del Vallès del 1911 es va reservar un petit espai fora murs, en terreny no sagrat, per als “pàrvuls no batejats”. És allà, allunyat de les tombes amb làpida, on van enterrar el maqui italià. Però no se sap quants cossos més hi ha. Ventura recordava dijous passat, en una visita que es va fer amb l’alcalde de Castellar, Ignasi Giménez, i els familiars de Ziglioli, que en aquell tros de terra també hi van enterrar el març de 1949 Cándido Sidón, que va assassinar el gerent i el director de Can Tolrà, una empresa tèxtil del municipi. A Sidón el van exhumar l’any 1969.

Ferrero, que des de finals dels 80 investiga la vida del maqui Quico Sabater -va impulsar la dignificació de la seva tomba a Sant Celoni-, va ser qui va localitzar Ziglioli a Castellar del Vallès. Ferrero ha reconstruït el viatge de Ziglioli fins al Vallès Occidental. El 1948, amb vint-i-un anys, Ziglioli va abandonar Lovere. Era un jove idealista i solitari que creia en el comunisme. En part per la influència d’un professor de l’escola, però també pel record del pare, que s’havia exiliat a França. Va viatjar a París, però la trobada amb el pare va ser decebedora, i Ziglioli, que parlava francès, castellà i esperanto, va decidir unir-se als llibertaris espanyols exiliats a Tolosa de Llenguadoc. Sobretot va fer amistat amb el Josep, el germà gran de Quico Sabaté. A mitjans d’agost de 1949 Ziglioli va entrar a Catalunya amb el grup conegut amb el sobrenom de Los Primos (format per Saturnino Culebras, el seu germà Gregorio, José Conejos, Manuel Arced, Juan Busquets i Miguel Acevedo). Els acompanyaven Ramon Vila Capdevila (Caracremada), i el Manel, el germà petit dels Sabaté.

El grup volia establir-se a Barcelona, però la seva missió es va frustrar perquè la Guàrdia Civil els va detectar. A Ziglioli el van detenir quan va anar a comprar menjar, tot sol, a Matadepera. El van apallissar perquè delatés els companys i expliqués on havien amagat les municions. A més, la Guàrdia Civil creia que Dolors Argemí, la masovera del Castell de Castellar, havia ajudat els maquis. Els agents es van presentar a la casa d’Argemí amb l’Elio emmanillat: “Anava molt despentinat, amb les mans lligades i tot mullat, li vam donar una tassa d’aigua perquè no podia aguantar un got i anava mirant tota l’estona cap a un costat i l’altre -recorda el fill d’Argemí, Miquel Cos, que aleshores tenia vuit anys-. Al cap de poca estona vam sentir els dos trets i la mare va dir que ja li havien aplicat la llei de fugues”.

L’endemà van anar més agents de la Guàrdia Civil a la masia. “La mare es va indignar molt perquè van entrar i ho van escorcollar tot. Preguntaven si havíem amagat maquis i la mare deia que no, que quina desconfiança. Ens amenaçaven dient que érem còmplices. Recordo que un agent duia una màquina d’escriure”, diu la Montserrat, la germana del Miquel.

La història pot acabar tenint un bon final. Si exhumen les restes i les anàlisis d’ADN coincideixen amb les dels familiars vius, l’Elio podrà tornar a Lovere. “Tinc el cor revolucionari -diu Volpi-. A casa sempre hem sigut antifeixistes, el meu pare va amagar partisans, al nostre poble n’hi havia molts. Estic emocionada”.